I si no hi som

I si no hi som
ens buscarem, si no ens trobem
poden haver passat tantes coses...
Si de cas ja no sóc ni aquí ni allà,
sóc amunt dalt d'un núvol,
o al Tibet reflexionant,
només digueu als meus fills
que els he estimat més que a res ni a ningú
que han sigut el millor de la meva vida
Si de cas no els trobeu a la primera,
feu-ne crida, que ara mateix
puc afirmar que vaig entrar en aquest món
per evadir-me i en canvi
vaig trobar molt caliu
moltes bones persones
mentre perdia el pare
i guanyava i creixia...

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada preveure el temps

Avui no plourà, per tan no cal que agafis el paraigües.

Missatge patrocinat per col·lectiu de meteoròlegs predictors del futur Pons S.L.

Malgrat tot, hem acabat contents

Som a dia 17 d’abril. Fa una horeta més o menys que hem arribat a casa. No puc dir ni tan sols que estiguem enfadats perquè, en realitat, no sé com estem... incrèduls?

De fet, hem sortit de la cafeteria on hem vist el partit i hem anat pujant amb certa indiferència. De fet, és que no sabíem què dir.

En menys d’un mes el Barça ha dilapidat els dotze punts de diferència que duia sobre el segon (l’Atlético de Madrid) i ha caigut eliminat de la Champions (també a mans de l’Atlético).

És com si en Cruyff, amb la seva mort, s’hagués endut el bon futbol de les botes dels nostres jugadors, que es plantifiquen davant la porteria rival per enviar la pilota als núvols, al pal o directament a les mans del porter.

Doncs bé, en aquestes circumstàncies jo vull dir que avui, 23 de maig de 2016, els culers estem molt contents perquè ahir ens vàrem proclamar campions de la copa del “preparao” (Al Vicente Calderon!!) guanyant clarament al Sevilla i que fa pocs dies també es va proclamar campió de Lliga, una jornada abans de la finalització del torneig, en guanyar als pericos!! Doblet!! Que no està gens malament!

Des d’aquest escrit desitjo també molta sort al Bayern de Munich que d’aquí pocs dies jugarà la final de la Champions. Sort Pep!

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada la mort dels blocs

Si les prediccions castròfiques dels “experts” sobre el futur dels blocs son certes a dia d’avui no hauria de quedar cap blogger (blocaire em sona a nom massa ridícul) en actiu. Però està clar que els “experts” no contaven amb la meva existència (idiotes!) i jo estic totalment actiu com a blogger! (espero). M’agradaria que algun altre blogger estigués actiu a part de mi, ja que sinó seria molt trist en aquest mon virtual, per tan si encara esteu vius dieu alguna cosa!
Si per contra tots els bloggers estan morts (si us sembla massa macabre, podeu dir “inactius), això serà una espècie de futur distòpic de la catosfera on només els posts programats han sobreviscut i realment no queden éssers humans que escriguin. Serà com un futur on tots els humans ja han mort, però les màquines i els robots mantenen la seva programació original que els obliga a lluitar un bàndol contra l’altre en una guerra sense sentit.

Què? Ja es veuen molts d'aquests pul·lulant per la catosfera?

propòsits

avui he tingut una idea, que mai podrà ser
perquè si fos, si fos possible, faria, crec humilment,
canviar l'escola.
I és això el que no crec possible.
si em deixessin fer i dir com fer,
no és presumpció, us ho prometo,
és estudi i experiència, i reflexió i contrast,
em veuria amb cor d'aconseguir que
quan es publiqui aquest apunt
tot fos d'una altra manera...

El compte enrere més cruel

Fa uns dos anys van trobar-li a un cunyat meu un tumor al cap. El van operar i tot va semblar que havia anat molt bé. Però aquestes coses tenen mal pronostic i l'any passat, en una de les revisions que li van fer, van veure que li havia tornat a créixer. Al setembre passat va tornar a entrar al quiròfan amb l'advertència de que era l'últim cop que el podien intervenir.
L'operació va ser un èxit i tot va començar a rutllar molt bé en molt poc temps. Molta força de voluntat i unes ganes enormes de viure i veure créixer als seus dos fill li van donar una recuperació espectacular. Quan s'acostava la data de la revisió del gener va començar a dir que no tenia bones sensacions i quan la van portar a terme van veure que allò creixia i creixia i que no pintava bé.
Durant el febrer i fins avui ha anat complicant-se mooolt la situació. Ara està ingressat a l'oncològic i la setmana passada li van diagnosticar 3 mesos de vida.
Rebre una notícia així d'una persona de 39 anys és molt dur. Anar-lo a veure és molt depriment i costa assimilar aquesta situació. Els metges van provant medicacions, no sé si sabent què fan o si van provant sort. Sigui com sigui el procès que ha començat és duríssim per tots els qui estem al costat. És el petit de 6 fills, el més sanote de tots, no ha fumat mai, tampoc bebia,  i ell, amb el sentit de l'humor que sempre l'ha caracteritzat diu que mai ha anat a fer la ruta del Bakalao però que està patint les conseqüències de tots els qui hi han anat. Els germans no s'ho poden creure, els pares estan destroçats, el fills són petits i encara no són conscients de tot això...la meva mare només fa que dir que se'n podria anar ella enlloc d'aquest pobre noi. Què irònica que és aquesta punyetera vida!
Hi ha dies que està força malament i hi ha dies que està millor i és llavors quan s'activa el pilot de l'esperança pensant que els metges també s'equivoquen i potser això no serà com ens han dit.
Tant de bo sigui tot un error mèdic!

Cas típic mongeta: noi li agrada noia, noi li agrada saber què va dinar fa un any

Avui fa un any i un dia vaig dinar: Mongeta verda plana amb daus de pernil i ceba i dos llibrets de llom amb formatge però sense pernil. Per postres cireres. 13 en total.
Ara us preguntareu, on està la gràcia d'aquesta entrada programada? Bona pregunta, certament. Si algú la sap, si us plau que me la faci saber.

Ja veurem

Avui fa quatre anys vaig anar al notari. Es tractava de traspassar el negoci familiar. Quan tornàvem cap a casa, al cotxe, amb el meu pare i la meva germana parlàvem de política. El meu pare és massa independentista per ser convergent però massa convergent per ser independentista. Tot plegat que aquell dia dèiem que a les municipals Esquerra perdria molts regidors als ajuntaments petits degut a la divisió del vot amb Solidaritat i Reagrupament (com efectivament va acabar passant). De la política municipal vam passar a la nacional i al paper de CiU. Jo li deia que el problema estava en que Convergència no es creia la independència com a possibilitat real i factible i que per tant mai no gosaria plantejar un referèndum.
El meu pare que aquell dia no devia tenir o ganes o arguments per discutir-me el raonament només va dir:

Ja veurem

Hores d'ara segueixo esperant veure alguna cosa...

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada el preveure el número guanyador del sorteig de nadal

El número guanyador del sorteig de nadal serà el 35.771. Del qual curiosament no en jugo cap participació.

I ara què farem, Catalunya?

Ahir en Jordi Casanovas predeia que el referèndum per la independència de Catalunya no s'arribaria a fer. Bé, jo confio que sí, que ahir tots vam votar i ja tenim una mesura més o menys fiable del que opina el poble català, en les seves infinites vessants. Amics, l'opció Sí/Sí és la guanyadora, hauríem d'estar molt contents. Però no ho estem. Amb els resultats a la mà, i per culpa de la pregunta doble amb triple resposta els resultats no són concloents. La independència no arriba a la majoria absoluta, tot i que la frega, i per tant de seguida s'han aixecat veus discordants que diuen que el poble català no vol un estat independent, la majoria vol romandre a España o dependre d'ella d'alguna manera o altra. Els partidaris de la independència se saben guanyadors, però manquen arguments per defensar una victòria poc contundent, i no majoritària.

I ara què farem, eh Catalunya? Ens quedarem igual que estàvem? I quan dic això, no em refereixo al darrer dia de l'any 2013 que és quan escric aquestes línies, sinó als més de deu mesos que han passat, deu mesos de guerra oberta contra totes les llibertats catalanes, contra la cultura, la llengua i totes les nostres institucions. Deu mesos de batalles acarnissades com encara no ens imaginàvem al 2013, quan ja ens semblava que la situació era crítica. Torno a preguntar, què farem ara, Catalunya?

Referèndum

Què?
Us pensàveu que estarieu votant oi?
Evidentment el govern espanyol no ho ha permès, el passat 11 de setembre hi ha haver una manifestació brutal un altre cop i ara s'han tornat a avançar les eleccions al parlament de Catalunya. Seran unes plebiscitàries i el debat actual és sí Convergència i Esquerra han d'anar junts amb un únic punt al programa electoral que ha de ser la declaració unilateral d'independència.
En Duran va plegar ja fa més de mig any i per tant CiU ha retallat una mica la distància amb Esquerra que encara lidera les enquestes. El PSC continua sense rumb definit amb Pere Navarro al capdavant igual que la Camacho, que com ja va sent habitual regala vots als Ciudadanos cada vegada que obre la boca.

Què, l'encerto?

Ara mateix sóc a casa en dia de vaga de mestres. I el més ridícul del cas és que hi sóc perquè estic malalta! Quins collons, ni vaga amb nom de vaga puc fer.

Què sera de l'educació, la sanitat i els serveis bàsics l'any 2.014? L'any passat hagués dit que psèèè.
Ara, amb la darrera ofensiva pepera sé que serem a la misèria colonial més absoluta.

Cas típic classificat: noi li agrada noia, noi li agrada contactar amb races extraterrestres

A dia d'avui, com a oficial amb màxim nivell de seguretat de l'Àrea 51 he sigut informat que la terra, per ser més concrets els EEUU (qui sinó?!), hem contactat realment per primera vegada amb una raça extraterrestre intel·ligent. A partir d'avui s'obre una via de diàleg amb aquesta raça que o bé ens portarà a grans millores socials gràcies a la seva avançada tecnologia o bé ens destruiran sense contemplacions. Calculo que d'aquí a sis mesos, quan es publiqui aquest post, ja sigui per la primera causa o lamentablement per la segona, la població civil ja coneixerà la situació. Si cap dels dos casos a succeït en el moment de la publicació del post, penseu que esteu llegint informació classificada i com a tal teniu l'obligació de mantenir-la en secret. Qualsevol divulgació del tema provocarà que un grup d'operacions especials us faci una visita al més pur estil Tom Clancy.

Nota: Aquest post s'autodestruirà... si algú li dona al botó d'esborrar el post.

Què ens espera per final de curs

Ara quan escric aquesta entrada, acaba de començar el curs. Com ja sabeu els seguidors d'altres blogs meus, aquest any en un nou centre, nous companys  i noves metodologies (en la teoria). Però la programació d'aquest escrit la faré per final de curs, així que ja veurem quin és l'itinerari dels aconteixements. 

De moment només me n'ha arribat mala premsa d'aquesta escola. Jo no ho veig tot tan malament però temps al temps. Només hem acabat de començar. Si comparo amb l'escola de la que vinc, uff! em poso a plorar i no paro. Per mi aquest aterratge en contra de la meva voluntad ha estat dur. Sentimentalment molt dur. Per la part de la comoditat en distància i altres circumtàncies, diguem-ne físiques, pitjor. I per la part professional, unes passes enrere, cosa que em fot molt. Tant que costa fer-se un lloc en aquest món del funcionariat, en el que aquestes posicions no tenen cap altra gratificació que la personal amb un mateix, i ara va i me l'han arrencat de les mans.

Bé, és d'hora, però espero treure'n alguna cosa positiva amb el canvi. Sempre n'hi ha. A mi ara em costa veure'n cap, però tinc l'esperança de que alguna n'hi haurà. De moment no em sembla tant malament com m'ho havien posat, però.... ojo al dato! La meva companya diu que tots els anys, quan el curs comença, cada any amb gent nova, sembla que aquest si que serà passable i conforme el curs va avançant es comencen a girar les coses i l'equip es desmorona i acaba fatal, fatal, fatal.

On em portarà el meu karma?

feudalisme

Qui coi ens havia de dir que ens veuríem atrapats en una teranyina més malèvola que les de les pel·lícules de sèrie B?

Som ja al 2013. Escoltem de fa anys que això ja s'hauria d'haver acabat.

Molt em temo que, quan surti aquesta carta, d'aquí un any, seguirem estant igual o pitjor.

Avui l'escric per la ràbia inmensa que em menja en ser aprovada la llei Wert. Pronostico que el govern excels de la generalitat s'abaixarà més els pantalons i aplicarà el que li demanin, en el benentès que "no ens deixen fer res més" i "quan siguem independents ho farem com ho hàgim de fer"

Fal·làcies. O ens decidim tots a fer guerrilla, o ens n'anem en orris.

hi serem, però com?

d'aquí a un parell d'anys, hi serem?

i si hi som, com?

avui, un diumenge d'un gèlid febrer, les coses pinten malament, molt malament...

si, per un atzar, goso posar-me la careta de l'anonymous, i segueixo amb la ferma convicció que cal una bona, gran i veritable vendetta, estaré molt a prop dels 60.

que què voldria per avui, d'aquí a dos anys, quan això surti?

un món que hagi recuperat la perspectiva de l'amor, la tolerància, la dignitat i la solidaritat.

i l'extinció dels corruptes que ens estan fent mostrar la pitjor cara de nosaltres mateixos.

i haver pogut deixar la ràbia al pou de l'oblit.

i, evidentment, ser-hi, si més no, per seguir al costat del meus fills.

Semblava que faltava molt

I  ja només  falta  un any,  per la Trobada  Virtual de blocaires  cansats  o desapareguts.  Un any:  365 dies.

Ho veieu  com si que val la pena  fer-la?  

Cas típic bastant: noi li agrada noia, noi li agrada fer balanç de l'any

Toca fer balanç de l'any 2014! No, no m'he equivocat, he dit balanç del 2014. Fer balanç de l'any d'enguany que ja ha passat contant contant des de l'escriptura del pot (es a dir, el 2012) seria massa senzill, digne de qualsevol bloc mediocre. Fer balanç de l'any que encara ha de passar contant des del punt d'escriptura del post, però que ja pràcticament ha passat contant des del punt de publicació del post (es a dir, el 2013) seria força original, però tampoc seria res extraordinari contant que estem en el cartes al futur. Per tan per se extraordinari haig d'anar més enllà! Haig de fer balanç de l'any vinent (es a dir, el 2014)! És més! faré balanç i serà totalment encertat!

Comencem primer fent balanç de les coses negatives:

• .... Genial! cap ni una!

Passem a les coses positives:

• M'ha tocat la loteria, dos cops, per si de cas no era suficient ser ric, ara soc fastigosament ric. 
• Pons's blog ha arrasat en els premis c@ts, tots, sense excepció, fins hi tot el bloc revelació (va ser gràcies a un dels salts en el temps) 
• He trobat l'amor de la meva vida! De fet, 7 cops, una per cada dia de la setmana. Bé, la del dimarts es una mica fluixa, estic obert al càsting... 
• He aparegut en un capítol del Simpsons. Es més! He dirigit el capítol! Es més! He escrit el guió del capítol! Es més! El capítol s'ha emportat el premi al millor capítol de totes les series de televisió! 
• He millorat lo impossible! He canviat la recepta de la Voll Damm per crear una cervesa amb triple malta! Quatre maltes era realment exagerat. 
• He descobert la cura per la diabetis tipus 1! Els de tipus 2 que els donin pel sac i que es cerquin una malaltia de veritat! 
• La biografia "El gran Pons" escrita per l'ahse (òbviament) ha estat el llibre més venut de l'any. 

No està gens malament el 2014, no? Que coi! Un any collonut el 2014!

Loteria

Segons la numerologia avui hauria hagut de tocar el 13579.
Per variar avui tampoc he guanyat la grossa.

El meu checking

S'acaba l'any, però encara no estem a nadal. Quan m'expresso aquí sempre m'agrada dir quan vaig deixar escrites aquestes paraules, i en el meu present estem a maig, aquests dies plujosos de meitats de primavera que semblen molestar tant a la gent. Com he dit moltes vegades, no sóc de fer-me propòsits, i no em poso terminis a la llarga perquè no els solc complir. Però ara mateix ho he fet en un tema concret del que prefereixo no parlar, i m'ha vingut al cap que podia deixar escrit aquí una mena de checking per veure si me n'he sortit o no. En realitat, el meu termini és molt anterior a la data de publicació d'aquest post, però surt ara per dos motius. El primer és que no el podia programar per gaire abans, exigències de les normes del blog. L'altre, és donar-me una mica de marge. Si no compleixo els terminis pensats però acabo aconseguint els propòsits tampoc no em sabrà greu. Ara, si per aquestes dates el més calent segueix sent a l'aigüera, serà una bona estirada d'orelles que rebré, un cop més, amb la mirada a terra i deixant-me per impossible. Ja em conec. Així què, XeXu, com ho tenim això?