Avui és la fi del món!

Escric aquest post més de sis mesos abans del dia d'avui, com marquen les normes, és clar. Però hi ha possibilitats que aquest escrit (i tots els següents) no vegin mai la llum, o més aviat que no quedi ningú per llegir-los. Estem al solstici d'hivern (qui ho diria, vaig en màniga curta i pirates...), i segons els maies (que d'aquests sí que no en queda ni un), avui s'acaba el món. Ui sí, estic tremolant. Si el món no se l'han carregat la Merkel, l'Obama, els mercats o la cosina d'en risc en aquest temps, tampoc no ho faran els maies. Així que a tots els il·luminats que han anat proclamant la fi del món i que han omplert els mitjans de bajanades, el dia d'avui els vull dedicar aquest vídeo:

 

Ei, i si s'acaba, bon vent! Encantat d'haver compartit pantalla amb vosaltres.

Tot canvia o res no canvia

Sempre  he pensat  que era  certa  aquella  frase  que diu  "No tenim  res  segur,  només  el canvi".

Però  també  penso  sovint  que sempre  i en tots  els temps  hi  ha qui té  molt s interessos  en  fer  cert a aquella  famosa  frase  de  la pel·lícula  "El gatopardo":  "Tot  ha de canviar  perquè  res  no canvii"

Ara  des del mes  de juny,  amb la seguretat  d'encertar-ho.  Diré que  el dia 11   desembre  quan sortirà  aquest post...  res   no haurà  canviat,  per  més  coses  que sembli  que han canviat.

I si fos així?

Fa anys que les coses no van bé, tothom ho sap. Entre EREs, EROs, reduccions de sous i demés, cada cop estàvem més a prop de quedar-nos sense feina. Per tant, allò que havíem parlat tantes vegades en broma començava a ser una proposta massa real. Sempre has de pensar un pla B, C, D, o el què sigui, per si de cas.

Entre les nostres opcions, quan en parlàvem en broma, la què més gràcia ens feia era la de "si ens quedem sense feina marxem fora". Sempre hem dit que ens agradaria molt passar ni que fos un any en algun lloc on es parli anglès, i millor si era algun lloc on la meva parella pogués aprofitar per fer recerca en el seu camp. Però no som gaire valents en aquest sentit, per tant no ens ho havíem plantejat seriosament mai.

Fins que la crisi ens ha tocat una mica més a prop i aquí estem. La crisi està per tot arreu i no ha trobat cap mena de finançament per cap projecte però ens hem arriscat. Amb els estalvis que teníem i, evidentment, sabent que tenim un lloc on tornar (així les coses són més fàcils) ens hem atrevit a fer el pas.

Penso en el curs passat, que vaig estar en una bona escola, i ara no sé ben bé si trobo a faltar la meva feina o no. En fi, viure a l'estranger hi ha dies que fa més gràcia que d'altres. Trobem a faltar coses que no ens pensàvem i no ens adonem d'altres que a Barcelona teníem molt presents. I aquí estem, preparats a viure en aquest país estrany on els nens ja fa dies que han començat les classes.

Finalistes

Ara fa sis mesos ens el van donar, les normes del blog no permeten penjar-hi res immediat, tot ha de tenir un retard mínim de mig any. De part de totes i tots els qui fem Cartes al futur i des del futur gràcies pels vostres vots, felicitats als companys i companyes finalistes i al Leblansky pel premi.

Predicció meteorològica

Bé, molts dels que estem participant en aquest projecte tan original de les “Cartes al futur” mirem de fer previsions de caire personal, econòmic, polític... Ara mateix m’ha agafat un rampell i vaig a mirar si encerto el temps a mig any vista...

Per tant, avui som 24 de juliol, dimarts. (Això, si programo bé el post, segur que ho encerto)

Fa calor, cosa normal perquè som a l’estiu, però no és una calor xafogosa. La setmana passada en va fer més i, finalment, diumenge passat, per la nit i matinada de dilluns va ploure. Després, una mica de vent del Nord / Nord-oest, que s’ha endut els núvols, ha fet que torni a lluir el sol però les temperatures no s’enfilin tant.

Atenció, Sr. Mestral, he dit “una mica de vent”, no cal passar-se.

Preludi d'estiu

En principi, la idea és que quan això es publiqui jo ja tingui el títol de Llicenciada sota el braç. Bé, mentida, segur que hi ha professors que van amb la calma corregint, i certs tràmits que encara no hauré complert, ja que fer-se donant d'òrgans en vida (per poder pagar un paperet que m'acrediti com a llicenciada o per pagar un màster) no m'ho puc prendre a broma. Però bé, “tècnicament”, ja seré allò que en diuen Biòloga.

A més encara no hauré tancat el blog, sinó que a sobre ja haurà sobrepassat el seu primer lustre, tota una proesa per mi tenint en compte què em passava pel cap quan el vaig obrir. Tot el merder de la crisi encara ens xiuxiuejarà a cau d'orella dia sí dia també, de manera que molts encara seguireu per aquí igual que jo: el blog ens omple, i a més, és gratis! (deixant de banda la tarifa d'Internet que, no ens enganyem, pagaríem igual).

Deixaré constància d'un parell de coses que m'agradaria que la Laia del futur (i tota la resta, per què no) pogués corroborar. Una d'elles: en aquest espai de temps m'agradaria no haver decepcionat ningú, ni haver ferit, ni haver tractat de mala manera a qui no s'ho mereixia (ai aquest pronto...). I per contra, m'agradaria ser més llesta i fugir dels que m'hagin decepcionat, ferit o tractat malament sense que m'ho mereixés. És a dir, haver après una bona lliçó de vida, que mai va malament.

Pel que fa als blocs, a hores d'ara començarà la davallada estival, amb les paradetes tancant per vacances. Seran, però, temporals, tan sols per agafar forces (eh? EH? EEEEEEEH?). Qui més qui menys haurà planejat una escapadeta. Tindrem un estiu xafogós per compensar l'any anterior, però per sort algun laboratori haurà creat un peix carnívor mutant tan lleig que espantarà a les meduses de la costa i em podré banyar tranquil·la.

Tornar a casa

Content, enfilo les escales del tren, 

és hora de tornar a casa.

Ja torno a ser a Catalunya, a casa, amb els meus pares, els meus amics, i potser també amb tu, qui sap. Han passat quasi 10 mesos des que vaig marxar a París, i ara he tornat per quedar-me. Em pregunto si tinc tan clar com al desembre, quan vaig escriure aquestes ratlles, que no penso tornar a moure'm del país (vacances a part, clar!). Em pregunto si he estat contenta de marxar d'aquella ciutat, o si he marxat amb recança, enyorant anticipadament aquest símil d'independència que és un erasmus. Em pregunto, si he deixat enrere gent que enyoraré. 

I el curs, com ha anat? He aprovat totes les assignatures que havia planejat? Més em val, si vull tenir un sisè (i últim) curs tranquil! 

També em pregunto què passa ara. Què faré aquest estiu? Ja el tinc tot planificat, com era costum? I qui seran les persones claus que ompliran aquests mesos de juliol i agost? I tu, tu hi ets? Passarem un altre estiu plegats, després de tot aquest temps? Potser ja fa mesos que ni tan sols parlem. Qui sap, qui sap. 

M'ofego, a casa? Em molesta que els meus pares em demanin on vaig i a quina hora tornaré? Segur que sí, de fet, ja em molestava abans de marxar a París, això. Ara dec tenir més ganes que mai de començar a guanyar-me les garrofes i tocar el dos.

I al final de tot això, quina és la valoració global d'aquest any a fora?

no estem bé

Potser quan surti la carta al futur, a casa ja no hi haurà la carnisseria...

No anem bé, i ho dic amb tristesa.

No anem bé, si les peixos grossos segueixen menjant-se voraçment els petits.

Trist, oi? Tota una vida treballant per amor a una feina artesana, i que cada dia, dia rere dia, vegis com la gent va minvant, com les coses de sempre s'obliden, les tradicionals de la terra s'han substituit pel xop suei, el cus cus i el sushi...

A veure, qui defensa la terra en tots els seus àmbits?

Temps verbals

Estem a punt d'entrar a la primavera, estació que, com alguns saben, no és precisament la meva preferida. Escric aquestes paraules, però, des de just abans de començar la primavera d'ara fa un any. Amb l'entrada del temps de les flors i les bestioles també fa anys el meu blog, el Bona nit. Vaja, no és que m'agradi fer-me auto-bombo, però l'oportunitat de tenir un blog on escriure en el futur em permet assegurar-me el tret, perquè avui hi som, i demà ja veurem. Fer servir temps verbals quan escrius a cert temps vista, és una mica complicat, arriscat fins i tot. Però si tot va bé, avui el Bona nit ha fet 5 anys i estic molt content de celebrar-ho amb vosaltres. Si no va bé, doncs potser no seré aquí per celebrar-ho amb vosaltres, però que sapigueu que en aquest dia, aquell blog que us va acompanyar durant un temps, hagués fet 5 anys d'història. Mai és tard, ni d'hora, per agrair-vos el vostre suport, així que tant ho puc fer ara al 2012, com ho feia mentre escrivia això, com ho faré, si hi sóc, els anys venidors. Cinc anys donant la murga no està malament. És un pensament que tinc ara, mentre vaig a anunciar, d'aquí molt poc, que el meu espai en compleix quatre.

Mail

Avui fa un any vaig rebre un mail d'en Xexu, em deia això:

Com a administrador principal del blog, com a creador de la idea, volia preguntar-te si has pensat què podria passar si algun dels que escrivim ja allà, o dels que puguem escriure en un futur, pateix alguna mena d'accident. (...) Què passa si em moro? Què passa si desaparec i tu o algun altre dels de CaF ho sabeu? Deixaries que els meus posts continuessin previstos per ser publicats en el moment que jo els vaig programar?

Una de les idees d'aquest blog, encara que sigui macabre o morbós, era i és aquesta: el fet de deixar alguna cosa per més endavant. No tant amb el fet d'haver-se de morir, tot i que el risc hi és, si no amb veure si les nostres previsions i desitjos s'ajusten al pas del temps.
No és per res però una de les meves previsions és seguir viu, que ganes de morir-me no en tenia cap fa un any com tampoc les tinc ara. Però com deia la iaia: no quedaràs pas per llavor.

Per tant no em queda més remei que demanar:
Aquelles o aquells que estigueu morts aixequeu la mà si us plau.

P.S: Per cert una altra previsió és que avui començarà la primavera

Els amics són l'esperança

Escric aquesta carta a inicis del mes d'agost del 2011.  Quan surti aquest post serà febrer de 2012, farà una fred que pelarà i l'any haurà començat una mica girat. A finals de novembre hauran jutjat en Camps, però finalment no haurà anat a la presó, per variar. El Barça no haurà començat gaire bé la lliga i hauran saltat moltes alarmes. El Piqué i la Shakira ho hauran deixat. I en canvi el Puyol i la Malena ja s'hauran casat.  La nova etapa de 8tv ha decepcionat molt a tothom que l'esperava i tampoc ha fet propostes gaire novedoses. Els oients de RAC1 del Tu Diràs troben molt a faltar en Pou i amb el nou, tot i que és molt bon noi i simpàtic, encara no s'hi acaben d'acostumar. En canvi just acabarà de sortir el nou CD dels Amics de les Arts que és encara més bo que l'anterior, i tindrem les agendes plenes per anar als seus concerts. 

Males previsions

Al post de fa sis mesos no en vaig encertar ni una i la veritat és que llegir el propi fracàs (per dir-ho d'alguna manera) fa mal. Suposo que és la virtut d'aquest blog: no deixem d'abocar-hi sinó els propis desitjos o objectius.
La qüestió és que a l'Agost les coses no havien anat com jo m'imaginava, ni tenia tants clients, ni el tema dels autònoms havia avançat prou. És cert que havia trobat feina per una altra banda, però ara, aquella feina, ja no la tinc. De fet estava previst que no la tingués per tant la previsió és fàcil...

O no? També pensava que seria fàcil fa un any quan vaig escriure el post de fa sis mesos i així va anar. És per això que amb l'ànim de tornar-la a cagar pronostico que en Rajoy és president del govern i que la crisi ja s'ha acabat. D'aquesta manera si només n'encerto el cinquanta per cent sempre estaré content.

Temps

Què  coi  ha  d'haver  canviat en sis  mesos?
Aquest  país  no hi ha qui  el canviï ni en sis  segles,  com ha de canviar  el sis mesos?

Ara  a 31  de gener estem  igual...  igual...  que a l'estiu  i això  és ben optimista,  fixeu-vos-hi!

Ja que amb  unes eleccions  entre mig,  les  previsions  és  que  tot sigui mooooo  lt pitjor,  però  amb  gran risc  d'equivocar-me,  dic  que estarem  igual...

Control d'estat

Escric aquestes paraules el mes de juliol. Fora fa calor, però no massa, estem tenint un estiu estrany, diuen que aquest cap de setmana tornen les pluges. No tinc cap motiu especial per triar la data de publicació, només una qüestió de requisits, em dono sis mesos a partir d'ara per veure com està la meva vida. Em prenc això com un blog personal, encara que sigui compartit, però el comparteixo amb gent molt propera, així que no m'ho tindran en compte. Després de molts mesos de tranquil·litat econòmica, aquest mes de juliol he tingut moltes despeses, algunes que esperava, d'altres no. He vist com els meus comptes corrents davallaven ostensiblement, i això no crec que agradi a ningú. A partir d'ara, temo que serà un joc d'equilibris, d'estirar d'aquí i d'arronsar d'allà. No hi estic acostumat, si ho arribo a saber potser m'hi hagués mirat més amb altres coses. Fent números he pensat que me'n sortiria, però no les tinc totes. Els propers mesos seran clau per saber com vaig d'escanyat, i si he fet bé o no hipotecant-me d'aquesta manera.

No són els únics canvis que ha patit la meva vida. Aquests sis mesos que em dono fins que aparegui aquesta entrada i em sorprengui a mi mateix, perquè segur que no la recordo, també serviran per saber com estic també en altres temes. Pensar en el futur sempre és molt incert, no el podem predir. Quan arribem a aquest futur ja sabré la respostes a les qüestions d'aquest post, que llavors serà ja cosa del passat.

Aniversari

Blogosfera,  dijous 13-01-11

Escric  ara,  intentant  fer un viatge  en el temps,  cosa que no he fet mai.  Mentalment em desplaço  cap al meu aniversari de l'any que  ve.  Serà  un aniversari  especial,  perquè  serà de  número  rodó.  Aquesta predicció és fàcil  de fer...  són faves  comptades,   si no és  que  desapareixo abans,  clar.

I  un cop  fet  el  salt,  veig  que  el blog de els  cartes  al futur estarà  funcionant  a ple rendiment.  Riurem  amb  ell,  veurem  prediccions i desitjos  que haurem anat  llançant  cap al futur  i  com en la majoria de les coses  a la blogosfera,  estrenyerà  lligams  entre els participants.   I  qui sap si descobrirem  algun blocaire  amb  grans  dots de bruixot  i de predir  el futur.

I la primera  cosa que penso o que  voldria veure  és  que els  partits  de l'esquerra  independentista  hauran anat  aproximant  posicions,  cosa  que  ens dóna una mica  d'esperança de millora,  tot i que econòmicament i socialment  no haurà  canviat  gran cosa  i la crisi  seguirà  al seu ritme  i els que la patiran seran els mateixos  de sempre.  Bàsicament  perquè  per a obtenir  resultats  diferents,  s'han  de fer coses  diferents,  deia  Einstein...  i no les  fem.  Encara  no les fem.

Vacunes i pes

Avui fa any estava malalt, suposo que vaig enganxar la grip. El tema és que jo mai m'he vacunat, no em considerava dins del grup de risc. Però veient la putada de l'any passat amb una grip-constipat, digues-li com vulguis, que portava arrossegant durant un més i mig, espero haver fet bondat i haver-me vacunat. Que ja tenim una edat! I els Frenadols ja no fan el mateix efecte.
L'altra qüestió és el pes. Representa que ara hauria d'estar per sota del setanta quilos. No sé si us ho he explicat mai, em penso que sí. Tot rau en veure-se-la acotant el cap.
Per avui res més, em conformo amb un cinquanta per cent.