Avui fa un any vaig rebre un mail d'en Xexu, em deia això:
Com a administrador principal del blog, com a creador de la idea, volia preguntar-te si has pensat què podria passar si algun dels que escrivim ja allà, o dels que puguem escriure en un futur, pateix alguna mena d'accident. (...) Què passa si em moro? Què passa si desaparec i tu o algun altre dels de CaF ho sabeu? Deixaries que els meus posts continuessin previstos per ser publicats en el moment que jo els vaig programar?
Una de les idees d'aquest blog, encara que sigui macabre o morbós, era i és aquesta: el fet de deixar alguna cosa per més endavant. No tant amb el fet d'haver-se de morir, tot i que el risc hi és, si no amb veure si les nostres previsions i desitjos s'ajusten al pas del temps.
No és per res però una de les meves previsions és seguir viu, que ganes de morir-me no en tenia cap fa un any com tampoc les tinc ara. Però com deia la iaia: no quedaràs pas per llavor.
Per tant no em queda més remei que demanar:
Aquelles o aquells que estigueu morts aixequeu la mà si us plau.
P.S: Per cert una altra previsió és que avui començarà la primavera
Mans a les butxaques. Perquè malgrat em vaig posar molt transcendental en aquell mail, segueixo viu i tampoc tinc pensat deixar d'estar-ho en breu. Em poso en el pitjor supòsit, però si el blog continua prou temps, a banda de Cartes al Futur potser s'haurà d'anar anomenant Cartes des de l'Altre Món...
ResponEliminaHahahaha però que fort!! Quines preguntes de fer en XEXU!!! :-DD
ResponEliminaBé, per si un cas em moro, a mi em faria gràcia que els meus posts programats seguissin sortint, eh? Seria original, oi? :-))
És clar que tots volem continuar vius força temps, xò si passés alguna així tindria la seva part de tendresa, xq potser algú qui desapareix pots retrobar encara que sigui per un instant, com el seu darrer comiat. I més enllà de tristesa, hi veig tendresa.
ResponEliminaFa un temps vaig tenir una paranoia sobre el tema, que no pas en quan a aquest blog on no m'atreveixo a contribuir (no sé ben bé xq), xò si sobre el fet de marxar. No tinc gaires coses xò si que hi ha coses concretes que m'agradaria que es quedessin persones concretes. I vaig fer una carta. En ella a més d'aquestes petites cosetes hi ha el llistat de passwords i instruccions sobre què fer. Però de fet, gairebé no hi ha instruccions, excepte per al blog. Només saben el lloc de la carta dues persones, i cap d'elles sap com funciona el blog. I no és un espai que m'agradaria que quedés enlaire, perdut en el ciberespai. En fi, que qui sap, esperem que això trigui molt a passar i què sap què ens portarà el sr. google!
Crec que programaré un munt de posts, així quan em mori seguiran sortint per molt de temps!! :-))
ResponEliminaOstres, RITS, dona, apunta't a AQUEST blog, va!!! ;-))
Jo també hauria de fer una llista sobre qui vull que es quedi què... De fet, ja li vaig dir a la CARME ROSANAS (i en JOSEP LLUÍS ho sap, clar, que ho hauria de fer ell) que si em moro, totes les meves capses de colors, retoladors, ceres, etc. serien per ella :-))
I els meus records més personals per en Josep Lluís i la Mercè (la meva germana)
I, per avisar-vos que m'he mort, doncs ja li diré a en Josep Lluís que deixi un comentari a tres o quatre blogs diferents... i així qui més qui menys ho llegiria.
Apa, ja està fet :-)
Ei que jo tampoc aixeco la mà eh? però a mi m'agradaria dies coses, que si em moro els posts de Cartes al Futur seguissin sortint i en canvi que algú avisés i tanqués la Col·lecció de moments. Però no he deixat cap "testament" al respecte, ho hauré de fer!
ResponEliminaJo tampoc l'aixeco perquè encara corro per aquí. Sempre hi ha èpoques d'aquestes que tendeixes a pensar i si demà...Però ara no toca^-^!
ResponEliminaDoncs en XeXu va tocar fa un any un tema que em sembla certament espinós. A mi sí que m'agradaria que els meus posts programats seguissin sortint. De fet, si resulta que m'he de morir aviat (esperem que no, eh, que m'agrada seguir viva i donant la llauna), potser preferiria que no en sabéssiu res. Que penséssiu que simplement m'he cansat dels blogs i he marxat a la francesa, sense acomiadar-me ni res. No cal donar males notícies de forma gratuïta, no?! =P Però no sé, de moment, més val no pensar-hi massa!
ResponEliminaSi, YAIZETA? De veritat preferiries que penséssim que has marxat dels blogs i ja està?
EliminaUi, jo amb lo teatrera que sóc voldria que tothom ho sabés que m'havia mort... "Ja ho saps? S'ha mort l'Assumpta? Quina Assumpta?... La del blog aquell... Ai, no sé de qui parles..."
No, no... així no... Així millor:
"Ja ho saps? S'ha mort l'Assumpta? Què em dius ara?!... Com ha estat?... No sé, mira, només sé que el seu marit ha deixat un parell de comentaris a alguns blogs... Ostres, tan maca que era! M'agradava molt com escrivia... A mi també... ostres, trobaré molt a faltar el seu blog...Li vaig a dedicar un post... "
:-)))
Uff, què macabre que em sembla això de pensar i sobretot de preocupar-nos del que s'hauria de fer si ens moríssim.
ResponEliminaSe'm posen els pels de punta!
Bé, em sembla que m'apunto al blog, però no vull pensar en el que ha de passar si em moro. Si em moro, vosaltres mateixos. M'agradaria que ho sabèssiu i punt. I que cadascú em dediqués el pensament que li vinguès bé, si són positius millor, és clar, però tampoc penso que n'hagi d'inspirar de negatius. Intento passar per la vida deixant grats records i no al contrari... en fí, que la cosa té tela!