Si tot ha anat com bonament es podia esperar, avui fa més o menys un mes que sóc aquí, a París. És el primer cop que me'n vaig a viure a l'estranger una temporada. Bé, d'acord, per ser sincers, és el primer cop que surto de casa meva per més d'un mes.
Ja fa pràcticament deu mesos que vaig decidir emprendre aquesta aventura, i des que em van acceptar la sol·licitud a la Facultat, tot van ser il·lusions i ganes de marxar ben aviat. Era molt conscient que em feia falta desconnectar del que tenia a Barcelona, i aquesta era la millor manera. Amb tot, recordo bé que fa just sis mesos vaig tenir el meu primer moment de davallada. Marxar a París ja no em semblava res tan meravellós, ni tan necessari, i fet i fet, no s'està enlloc com a casa, que diuen. Va ser llavors que vaig deixar d'imaginar-me els meus primers dies a la ciutat de les llums com un cúmul de sensacions i emocions agradables, i vaig començar a plantejar-me la possibilitat de patir la típica depressió de la mudança, del canvi de lloc, del canvi de clima, de l'enyorança de les meves coses i de la meva gent.
Per sort, aquest temuts "primers dies" ara ja han quedat enrere, i estic segura que ja estic mig adaptada a viure a la francesa. Espero que les meves pors de fa sis mesos s'hagin esfumat amb el pas dels dies, i que no hi hagi hagut més enyorança de l'estrictament necessària. A més, tinc la seguretat què la Catosfera segueix igual de viva que quan vaig escriure aquesta Carta al Futur, i de poder-hi comptar des de qualsevol racó del món.
