dilluns, 30 de maig de 2016

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada preveure el temps

Avui no plourà, per tan no cal que agafis el paraigües.
Missatge patrocinat per col·lectiu de meteoròlegs predictors del futur Pons S.L.

dilluns, 23 de maig de 2016

Malgrat tot, hem acabat contents

Som a dia 17 d’abril. Fa una horeta més o menys que hem arribat a casa. No puc dir ni tan sols que estiguem enfadats perquè, en realitat, no sé com estem... incrèduls?

De fet, hem sortit de la cafeteria on hem vist el partit i hem anat pujant amb certa indiferència. De fet, és que no sabíem què dir.

En menys d’un mes el Barça ha dilapidat els dotze punts de diferència que duia sobre el segon (l’Atlético de Madrid) i ha caigut eliminat de la Champions (també a mans de l’Atlético).

És com si en Cruyff, amb la seva mort, s’hagués endut el bon futbol de les botes dels nostres jugadors, que es plantifiquen davant la porteria rival per enviar la pilota als núvols, al pal o directament a les mans del porter.

Doncs bé, en aquestes circumstàncies jo vull dir que avui, 23 de maig de 2016, els culers estem molt contents perquè ahir ens vàrem proclamar campions de la copa del “preparao” (Al Vicente Calderon!!) guanyant clarament al Sevilla i que fa pocs dies també es va proclamar campió de Lliga, una jornada abans de la finalització del torneig, en guanyar als pericos!! Doblet!! Que no està gens malament!

Des d’aquest escrit desitjo també molta sort al Bayern de Munich que d’aquí pocs dies jugarà la final de la Champions. Sort Pep!

dilluns, 30 de novembre de 2015

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada la mort dels blocs

Si les prediccions castròfiques dels “experts” sobre el futur dels blocs son certes a dia d’avui no hauria de quedar cap blogger (blocaire em sona a nom massa ridícul) en actiu. Però està clar que els “experts” no contaven amb la meva existència (idiotes!) i jo estic totalment actiu com a blogger! (espero). M’agradaria que algun altre blogger estigués actiu a part de mi, ja que sinó seria molt trist en aquest mon virtual, per tan si encara esteu vius dieu alguna cosa!
Si per contra tots els bloggers estan morts (si us sembla massa macabre, podeu dir “inactius), això serà una espècie de futur distòpic de la catosfera on només els posts programats han sobreviscut i realment no queden éssers humans que escriguin. Serà com un futur on tots els humans ja han mort, però les màquines i els robots mantenen la seva programació original que els obliga a lluitar un bàndol contra l’altre en una guerra sense sentit.
Què? Ja es veuen molts d'aquests pul·lulant per la catosfera?

divendres, 3 de juliol de 2015

propòsits

avui he tingut una idea, que mai podrà ser
perquè si fos, si fos possible, faria, crec humilment,
canviar l'escola.
I és això el que no crec possible.
si em deixessin fer i dir com fer,
no és presumpció, us ho prometo,
és estudi i experiència, i reflexió i contrast,
em veuria amb cor d'aconseguir que
quan es publiqui aquest apunt
tot fos d'una altra manera...

dijous, 25 de juny de 2015

El compte enrere més cruel

Fa uns dos anys van trobar-li a un cunyat meu un tumor al cap. El van operar i tot va semblar que havia anat molt bé. Però aquestes coses tenen mal pronostic i l'any passat, en una de les revisions que li van fer, van veure que li havia tornat a créixer. Al setembre passat va tornar a entrar al quiròfan amb l'advertència de que era l'últim cop que el podien intervenir.
L'operació va ser un èxit i tot va començar a rutllar molt bé en molt poc temps. Molta força de voluntat i unes ganes enormes de viure i veure créixer als seus dos fill li van donar una recuperació espectacular. Quan s'acostava la data de la revisió del gener va començar a dir que no tenia bones sensacions i quan la van portar a terme van veure que allò creixia i creixia i que no pintava bé.
Durant el febrer i fins avui ha anat complicant-se mooolt la situació. Ara està ingressat a l'oncològic i la setmana passada li van diagnosticar 3 mesos de vida.
Rebre una notícia així d'una persona de 39 anys és molt dur. Anar-lo a veure és molt depriment i costa assimilar aquesta situació. Els metges van provant medicacions, no sé si sabent què fan o si van provant sort. Sigui com sigui el procès que ha començat és duríssim per tots els qui estem al costat. És el petit de 6 fills, el més sanote de tots, no ha fumat mai, tampoc bebia,  i ell, amb el sentit de l'humor que sempre l'ha caracteritzat diu que mai ha anat a fer la ruta del Bakalao però que està patint les conseqüències de tots els qui hi han anat. Els germans no s'ho poden creure, els pares estan destroçats, el fills són petits i encara no són conscients de tot això...la meva mare només fa que dir que se'n podria anar ella enlloc d'aquest pobre noi. Què irònica que és aquesta punyetera vida!
Hi ha dies que està força malament i hi ha dies que està millor i és llavors quan s'activa el pilot de l'esperança pensant que els metges també s'equivoquen i potser això no serà com ens han dit.
Tant de bo sigui tot un error mèdic!

dilluns, 8 de juny de 2015

Cas típic mongeta: noi li agrada noia, noi li agrada saber què va dinar fa un any

Avui fa un any i un dia vaig dinar: Mongeta verda plana amb daus de pernil i ceba i dos llibrets de llom amb formatge però sense pernil. Per postres cireres. 13 en total.
Ara us preguntareu, on està la gràcia d'aquesta entrada programada? Bona pregunta, certament. Si algú la sap, si us plau que me la faci saber.

dimarts, 24 de febrer de 2015

Ja veurem

Avui fa quatre anys vaig anar al notari. Es tractava de traspassar el negoci familiar. Quan tornàvem cap a casa, al cotxe, amb el meu pare i la meva germana parlàvem de política. El meu pare és massa independentista per ser convergent però massa convergent per ser independentista. Tot plegat que aquell dia dèiem que a les municipals Esquerra perdria molts regidors als ajuntaments petits degut a la divisió del vot amb Solidaritat i Reagrupament (com efectivament va acabar passant). De la política municipal vam passar a la nacional i al paper de CiU. Jo li deia que el problema estava en que Convergència no es creia la independència com a possibilitat real i factible i que per tant mai no gosaria plantejar un referèndum.
El meu pare que aquell dia no devia tenir o ganes o arguments per discutir-me el raonament només va dir:

Ja veurem

Hores d'ara segueixo esperant veure alguna cosa...