Final de curs

Ei, que em graduo! (Em permeteu uns instants d'egocentrisme?) Tant sí com no, avui 14 de Juny fem la cerimònia de graduació de la meva promoció (2007-2013) de Medicina. Em feia il·lusió dir-vos-ho! Ni tan sols he fet el darrer examen, però avui ens toca vestir-nos de gala i plorar una mica per espatllar l'ocasional maquillatge. Demà, el sopar de graduació i més festa i xerinol·la, que sis anys d'estudis no s'acaben cada dia. I dilluns, marxem de viatge de final de carrrera. A la tornada de l'altra banda de l'Atlàntic sí que tindré l'últim examen, i si tots els resultats són bons, llavors sí, seré "metgessa". I ho poso entre cometes perquè no crec que me'n senti gaire! 

Acabant el moment d'egocentrisme, parlem de més coses: ja ha passat l'hivern i la primavera, i amb ells pràcticament la meitat d'aquest 2013. Com ha anat? Què ha fet la prima de risc? La crisis segueix sent tant crisis com fa sis mesos? Algú ha trobat petroli a Catalunya i som rics?

I el govern què tal? A hores de llavors (quan ho escrivia) ni tal sols s'havia constituït el nou govern després del 25N! Han arribat a entendre's ERC i CIU? I ho estan fent mínimament bé? Imagina't, potser fins i tot ja s'ha dissolt el parlament i s'han convocat noves eleccions anticipades. O a l'inversa... potser ja tenim data pel referèndum! Tant de bo! Tot això, esperant que l'avantprojecte de llei Wertitzadora se n'anés a pastar fang ben ràpidament...

No sé si segueixo massa pels blogs o què, però és força segur que avui no tindré gaire temps per passar per aquí. En tot cas, us desitjo un molt bon estiu a tots, i que el que queda del 2013 us provi molt. Bon Nadal! (Ai, ai... Bones vacances!!!). 

Tornar a casa

Content, enfilo les escales del tren, 

és hora de tornar a casa.

Ja torno a ser a Catalunya, a casa, amb els meus pares, els meus amics, i potser també amb tu, qui sap. Han passat quasi 10 mesos des que vaig marxar a París, i ara he tornat per quedar-me. Em pregunto si tinc tan clar com al desembre, quan vaig escriure aquestes ratlles, que no penso tornar a moure'm del país (vacances a part, clar!). Em pregunto si he estat contenta de marxar d'aquella ciutat, o si he marxat amb recança, enyorant anticipadament aquest símil d'independència que és un erasmus. Em pregunto, si he deixat enrere gent que enyoraré. 

I el curs, com ha anat? He aprovat totes les assignatures que havia planejat? Més em val, si vull tenir un sisè (i últim) curs tranquil! 

També em pregunto què passa ara. Què faré aquest estiu? Ja el tinc tot planificat, com era costum? I qui seran les persones claus que ompliran aquests mesos de juliol i agost? I tu, tu hi ets? Passarem un altre estiu plegats, després de tot aquest temps? Potser ja fa mesos que ni tan sols parlem. Qui sap, qui sap. 

M'ofego, a casa? Em molesta que els meus pares em demanin on vaig i a quina hora tornaré? Segur que sí, de fet, ja em molestava abans de marxar a París, això. Ara dec tenir més ganes que mai de començar a guanyar-me les garrofes i tocar el dos.

I al final de tot això, quina és la valoració global d'aquest any a fora?

Mig any és molt o poc?

Si tot ha anat com bonament es podia esperar, avui fa més o menys un mes que sóc aquí, a París. És el primer cop que me'n vaig a viure a l'estranger una temporada. Bé, d'acord, per ser sincers, és el primer cop que surto de casa meva per més d'un mes. 

Ja fa pràcticament deu mesos que vaig decidir emprendre aquesta aventura, i des que em van acceptar la sol·licitud a la Facultat, tot van ser il·lusions i ganes de marxar ben aviat. Era molt conscient que em feia falta desconnectar del que tenia a Barcelona, i aquesta era la millor manera. Amb tot, recordo bé que fa just sis mesos vaig tenir el meu primer moment de davallada. Marxar a París ja no em semblava res tan meravellós, ni tan necessari, i fet i fet, no s'està enlloc com a casa, que diuen. Va ser llavors que vaig deixar d'imaginar-me els meus primers dies a la ciutat de les llums com un cúmul de sensacions i emocions agradables, i vaig començar a plantejar-me la possibilitat de patir la típica depressió de la mudança, del canvi de lloc, del canvi de clima, de l'enyorança de les meves coses i de la meva gent. 

Per sort, aquest temuts "primers dies" ara ja han quedat enrere, i estic segura que ja estic mig adaptada a viure a la francesa. Espero que les meves pors de fa sis mesos s'hagin esfumat amb el pas dels dies, i que no hi hagi hagut més enyorança de l'estrictament necessària. A més, tinc la seguretat què la Catosfera segueix igual de viva que quan vaig escriure aquesta Carta al Futur, i de poder-hi comptar des de qualsevol racó del món.