I si fos així?

Fa anys que les coses no van bé, tothom ho sap. Entre EREs, EROs, reduccions de sous i demés, cada cop estàvem més a prop de quedar-nos sense feina. Per tant, allò que havíem parlat tantes vegades en broma començava a ser una proposta massa real. Sempre has de pensar un pla B, C, D, o el què sigui, per si de cas.

Entre les nostres opcions, quan en parlàvem en broma, la què més gràcia ens feia era la de "si ens quedem sense feina marxem fora". Sempre hem dit que ens agradaria molt passar ni que fos un any en algun lloc on es parli anglès, i millor si era algun lloc on la meva parella pogués aprofitar per fer recerca en el seu camp. Però no som gaire valents en aquest sentit, per tant no ens ho havíem plantejat seriosament mai.

Fins que la crisi ens ha tocat una mica més a prop i aquí estem. La crisi està per tot arreu i no ha trobat cap mena de finançament per cap projecte però ens hem arriscat. Amb els estalvis que teníem i, evidentment, sabent que tenim un lloc on tornar (així les coses són més fàcils) ens hem atrevit a fer el pas.

Penso en el curs passat, que vaig estar en una bona escola, i ara no sé ben bé si trobo a faltar la meva feina o no. En fi, viure a l'estranger hi ha dies que fa més gràcia que d'altres. Trobem a faltar coses que no ens pensàvem i no ens adonem d'altres que a Barcelona teníem molt presents. I aquí estem, preparats a viure en aquest país estrany on els nens ja fa dies que han començat les classes.

Finalistes

Ara fa sis mesos ens el van donar, les normes del blog no permeten penjar-hi res immediat, tot ha de tenir un retard mínim de mig any. De part de totes i tots els qui fem Cartes al futur i des del futur gràcies pels vostres vots, felicitats als companys i companyes finalistes i al Leblansky pel premi.

Predicció meteorològica

Bé, molts dels que estem participant en aquest projecte tan original de les “Cartes al futur” mirem de fer previsions de caire personal, econòmic, polític... Ara mateix m’ha agafat un rampell i vaig a mirar si encerto el temps a mig any vista...

Per tant, avui som 24 de juliol, dimarts. (Això, si programo bé el post, segur que ho encerto)

Fa calor, cosa normal perquè som a l’estiu, però no és una calor xafogosa. La setmana passada en va fer més i, finalment, diumenge passat, per la nit i matinada de dilluns va ploure. Després, una mica de vent del Nord / Nord-oest, que s’ha endut els núvols, ha fet que torni a lluir el sol però les temperatures no s’enfilin tant.

Atenció, Sr. Mestral, he dit “una mica de vent”, no cal passar-se.

Preludi d'estiu

En principi, la idea és que quan això es publiqui jo ja tingui el títol de Llicenciada sota el braç. Bé, mentida, segur que hi ha professors que van amb la calma corregint, i certs tràmits que encara no hauré complert, ja que fer-se donant d'òrgans en vida (per poder pagar un paperet que m'acrediti com a llicenciada o per pagar un màster) no m'ho puc prendre a broma. Però bé, “tècnicament”, ja seré allò que en diuen Biòloga.

A més encara no hauré tancat el blog, sinó que a sobre ja haurà sobrepassat el seu primer lustre, tota una proesa per mi tenint en compte què em passava pel cap quan el vaig obrir. Tot el merder de la crisi encara ens xiuxiuejarà a cau d'orella dia sí dia també, de manera que molts encara seguireu per aquí igual que jo: el blog ens omple, i a més, és gratis! (deixant de banda la tarifa d'Internet que, no ens enganyem, pagaríem igual).

Deixaré constància d'un parell de coses que m'agradaria que la Laia del futur (i tota la resta, per què no) pogués corroborar. Una d'elles: en aquest espai de temps m'agradaria no haver decepcionat ningú, ni haver ferit, ni haver tractat de mala manera a qui no s'ho mereixia (ai aquest pronto...). I per contra, m'agradaria ser més llesta i fugir dels que m'hagin decepcionat, ferit o tractat malament sense que m'ho mereixés. És a dir, haver après una bona lliçó de vida, que mai va malament.

Pel que fa als blocs, a hores d'ara començarà la davallada estival, amb les paradetes tancant per vacances. Seran, però, temporals, tan sols per agafar forces (eh? EH? EEEEEEEH?). Qui més qui menys haurà planejat una escapadeta. Tindrem un estiu xafogós per compensar l'any anterior, però per sort algun laboratori haurà creat un peix carnívor mutant tan lleig que espantarà a les meduses de la costa i em podré banyar tranquil·la.

Tornar a casa

Content, enfilo les escales del tren, 

és hora de tornar a casa.

Ja torno a ser a Catalunya, a casa, amb els meus pares, els meus amics, i potser també amb tu, qui sap. Han passat quasi 10 mesos des que vaig marxar a París, i ara he tornat per quedar-me. Em pregunto si tinc tan clar com al desembre, quan vaig escriure aquestes ratlles, que no penso tornar a moure'm del país (vacances a part, clar!). Em pregunto si he estat contenta de marxar d'aquella ciutat, o si he marxat amb recança, enyorant anticipadament aquest símil d'independència que és un erasmus. Em pregunto, si he deixat enrere gent que enyoraré. 

I el curs, com ha anat? He aprovat totes les assignatures que havia planejat? Més em val, si vull tenir un sisè (i últim) curs tranquil! 

També em pregunto què passa ara. Què faré aquest estiu? Ja el tinc tot planificat, com era costum? I qui seran les persones claus que ompliran aquests mesos de juliol i agost? I tu, tu hi ets? Passarem un altre estiu plegats, després de tot aquest temps? Potser ja fa mesos que ni tan sols parlem. Qui sap, qui sap. 

M'ofego, a casa? Em molesta que els meus pares em demanin on vaig i a quina hora tornaré? Segur que sí, de fet, ja em molestava abans de marxar a París, això. Ara dec tenir més ganes que mai de començar a guanyar-me les garrofes i tocar el dos.

I al final de tot això, quina és la valoració global d'aquest any a fora?

no estem bé

Potser quan surti la carta al futur, a casa ja no hi haurà la carnisseria...

No anem bé, i ho dic amb tristesa.

No anem bé, si les peixos grossos segueixen menjant-se voraçment els petits.

Trist, oi? Tota una vida treballant per amor a una feina artesana, i que cada dia, dia rere dia, vegis com la gent va minvant, com les coses de sempre s'obliden, les tradicionals de la terra s'han substituit pel xop suei, el cus cus i el sushi...

A veure, qui defensa la terra en tots els seus àmbits?

Temps verbals

Estem a punt d'entrar a la primavera, estació que, com alguns saben, no és precisament la meva preferida. Escric aquestes paraules, però, des de just abans de començar la primavera d'ara fa un any. Amb l'entrada del temps de les flors i les bestioles també fa anys el meu blog, el Bona nit. Vaja, no és que m'agradi fer-me auto-bombo, però l'oportunitat de tenir un blog on escriure en el futur em permet assegurar-me el tret, perquè avui hi som, i demà ja veurem. Fer servir temps verbals quan escrius a cert temps vista, és una mica complicat, arriscat fins i tot. Però si tot va bé, avui el Bona nit ha fet 5 anys i estic molt content de celebrar-ho amb vosaltres. Si no va bé, doncs potser no seré aquí per celebrar-ho amb vosaltres, però que sapigueu que en aquest dia, aquell blog que us va acompanyar durant un temps, hagués fet 5 anys d'història. Mai és tard, ni d'hora, per agrair-vos el vostre suport, així que tant ho puc fer ara al 2012, com ho feia mentre escrivia això, com ho faré, si hi sóc, els anys venidors. Cinc anys donant la murga no està malament. És un pensament que tinc ara, mentre vaig a anunciar, d'aquí molt poc, que el meu espai en compleix quatre.