Fa uns dos anys van trobar-li a un cunyat meu un tumor al cap. El van operar i tot va semblar que havia anat molt bé. Però aquestes coses tenen mal pronostic i l'any passat, en una de les revisions que li van fer, van veure que li havia tornat a créixer. Al setembre passat va tornar a entrar al quiròfan amb l'advertència de que era l'últim cop que el podien intervenir.
L'operació va ser un èxit i tot va començar a rutllar molt bé en molt poc temps. Molta força de voluntat i unes ganes enormes de viure i veure créixer als seus dos fill li van donar una recuperació espectacular. Quan s'acostava la data de la revisió del gener va començar a dir que no tenia bones sensacions i quan la van portar a terme van veure que allò creixia i creixia i que no pintava bé.
Durant el febrer i fins avui ha anat complicant-se mooolt la situació. Ara està ingressat a l'oncològic i la setmana passada li van diagnosticar 3 mesos de vida.
Rebre una notícia així d'una persona de 39 anys és molt dur. Anar-lo a veure és molt depriment i costa assimilar aquesta situació. Els metges van provant medicacions, no sé si sabent què fan o si van provant sort. Sigui com sigui el procès que ha començat és duríssim per tots els qui estem al costat. És el petit de 6 fills, el més sanote de tots, no ha fumat mai, tampoc bebia, i ell, amb el sentit de l'humor que sempre l'ha caracteritzat diu que mai ha anat a fer la ruta del Bakalao però que està patint les conseqüències de tots els qui hi han anat. Els germans no s'ho poden creure, els pares estan destroçats, el fills són petits i encara no són conscients de tot això...la meva mare només fa que dir que se'n podria anar ella enlloc d'aquest pobre noi. Què irònica que és aquesta punyetera vida!
Hi ha dies que està força malament i hi ha dies que està millor i és llavors quan s'activa el pilot de l'esperança pensant que els metges també s'equivoquen i potser això no serà com ens han dit.
Tant de bo sigui tot un error mèdic!
