El compte enrere més cruel

Fa uns dos anys van trobar-li a un cunyat meu un tumor al cap. El van operar i tot va semblar que havia anat molt bé. Però aquestes coses tenen mal pronostic i l'any passat, en una de les revisions que li van fer, van veure que li havia tornat a créixer. Al setembre passat va tornar a entrar al quiròfan amb l'advertència de que era l'últim cop que el podien intervenir.
L'operació va ser un èxit i tot va començar a rutllar molt bé en molt poc temps. Molta força de voluntat i unes ganes enormes de viure i veure créixer als seus dos fill li van donar una recuperació espectacular. Quan s'acostava la data de la revisió del gener va començar a dir que no tenia bones sensacions i quan la van portar a terme van veure que allò creixia i creixia i que no pintava bé.
Durant el febrer i fins avui ha anat complicant-se mooolt la situació. Ara està ingressat a l'oncològic i la setmana passada li van diagnosticar 3 mesos de vida.
Rebre una notícia així d'una persona de 39 anys és molt dur. Anar-lo a veure és molt depriment i costa assimilar aquesta situació. Els metges van provant medicacions, no sé si sabent què fan o si van provant sort. Sigui com sigui el procès que ha començat és duríssim per tots els qui estem al costat. És el petit de 6 fills, el més sanote de tots, no ha fumat mai, tampoc bebia,  i ell, amb el sentit de l'humor que sempre l'ha caracteritzat diu que mai ha anat a fer la ruta del Bakalao però que està patint les conseqüències de tots els qui hi han anat. Els germans no s'ho poden creure, els pares estan destroçats, el fills són petits i encara no són conscients de tot això...la meva mare només fa que dir que se'n podria anar ella enlloc d'aquest pobre noi. Què irònica que és aquesta punyetera vida!
Hi ha dies que està força malament i hi ha dies que està millor i és llavors quan s'activa el pilot de l'esperança pensant que els metges també s'equivoquen i potser això no serà com ens han dit.
Tant de bo sigui tot un error mèdic!

Cas típic mongeta: noi li agrada noia, noi li agrada saber què va dinar fa un any

Avui fa un any i un dia vaig dinar: Mongeta verda plana amb daus de pernil i ceba i dos llibrets de llom amb formatge però sense pernil. Per postres cireres. 13 en total.
Ara us preguntareu, on està la gràcia d'aquesta entrada programada? Bona pregunta, certament. Si algú la sap, si us plau que me la faci saber.

Ja veurem

Avui fa quatre anys vaig anar al notari. Es tractava de traspassar el negoci familiar. Quan tornàvem cap a casa, al cotxe, amb el meu pare i la meva germana parlàvem de política. El meu pare és massa independentista per ser convergent però massa convergent per ser independentista. Tot plegat que aquell dia dèiem que a les municipals Esquerra perdria molts regidors als ajuntaments petits degut a la divisió del vot amb Solidaritat i Reagrupament (com efectivament va acabar passant). De la política municipal vam passar a la nacional i al paper de CiU. Jo li deia que el problema estava en que Convergència no es creia la independència com a possibilitat real i factible i que per tant mai no gosaria plantejar un referèndum.
El meu pare que aquell dia no devia tenir o ganes o arguments per discutir-me el raonament només va dir:

Ja veurem

Hores d'ara segueixo esperant veure alguna cosa...

Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada el preveure el número guanyador del sorteig de nadal

El número guanyador del sorteig de nadal serà el 35.771. Del qual curiosament no en jugo cap participació.

I ara què farem, Catalunya?

Ahir en Jordi Casanovas predeia que el referèndum per la independència de Catalunya no s'arribaria a fer. Bé, jo confio que sí, que ahir tots vam votar i ja tenim una mesura més o menys fiable del que opina el poble català, en les seves infinites vessants. Amics, l'opció Sí/Sí és la guanyadora, hauríem d'estar molt contents. Però no ho estem. Amb els resultats a la mà, i per culpa de la pregunta doble amb triple resposta els resultats no són concloents. La independència no arriba a la majoria absoluta, tot i que la frega, i per tant de seguida s'han aixecat veus discordants que diuen que el poble català no vol un estat independent, la majoria vol romandre a España o dependre d'ella d'alguna manera o altra. Els partidaris de la independència se saben guanyadors, però manquen arguments per defensar una victòria poc contundent, i no majoritària.

I ara què farem, eh Catalunya? Ens quedarem igual que estàvem? I quan dic això, no em refereixo al darrer dia de l'any 2013 que és quan escric aquestes línies, sinó als més de deu mesos que han passat, deu mesos de guerra oberta contra totes les llibertats catalanes, contra la cultura, la llengua i totes les nostres institucions. Deu mesos de batalles acarnissades com encara no ens imaginàvem al 2013, quan ja ens semblava que la situació era crítica. Torno a preguntar, què farem ara, Catalunya?

Referèndum

Què?
Us pensàveu que estarieu votant oi?
Evidentment el govern espanyol no ho ha permès, el passat 11 de setembre hi ha haver una manifestació brutal un altre cop i ara s'han tornat a avançar les eleccions al parlament de Catalunya. Seran unes plebiscitàries i el debat actual és sí Convergència i Esquerra han d'anar junts amb un únic punt al programa electoral que ha de ser la declaració unilateral d'independència.
En Duran va plegar ja fa més de mig any i per tant CiU ha retallat una mica la distància amb Esquerra que encara lidera les enquestes. El PSC continua sense rumb definit amb Pere Navarro al capdavant igual que la Camacho, que com ja va sent habitual regala vots als Ciudadanos cada vegada que obre la boca.

Què, l'encerto?

Ara mateix sóc a casa en dia de vaga de mestres. I el més ridícul del cas és que hi sóc perquè estic malalta! Quins collons, ni vaga amb nom de vaga puc fer.

Què sera de l'educació, la sanitat i els serveis bàsics l'any 2.014? L'any passat hagués dit que psèèè.
Ara, amb la darrera ofensiva pepera sé que serem a la misèria colonial més absoluta.