Avui
he tingut un nou episodi “d'adolescentitis” amb el meu fill gran.
Em destrossa veure'l com està, totalment perdut, no sap què fer, no
sap com encarar res, no vol consell de ningú, no vol anar a cap
professional que l'ajudi, que ens ajudi a superar aquesta etapa que
tan li està costant i que ens porta a tots de crani a casa. Jo ja he
hagut de superar moltes coses i tragar molta quina però ell segueix
igual. O pitjor. Al febrer va abandonar el 2n de Batxillerat perquè
es sentia ofegat. Sempre ha tingut unes notes brillants i li va
agafar la neura de que no trauria la nota que necessitava per a fer
el que ell volia. Es va abandonar totalment des de llavors fins al
setembre, plaç que també li havíem donat, per a decidir si ho
tornava a provar o buscava feina. Va dir que repetia curs i es va
matricular. Des de setembre no ha anat 3 dies seguits a classe i les
darreres setmanes no hi ha anat cap dia. No dóna explicacions, ni
ell mateix sap el que li està passant, diu que està desmotivat i no
té esma de llevar-se cap dia i complir les seves responsabilitats.
Està
enfadat amb el món i ho paguem els qui el tenim a la vora.
No
és conscient de que té un problema. No és deixa ajudar. S'està
fent mal i ens en fa a tots.
Ja
sé que el panorama general no és massa engrescador per a res, però
em fa mal el cor quan veig que de tot el que li hem ensenyat a casa
no ha aprés res, i de tot el que ha vist fer, tampoc.
Ja
fa temps que la ballem. Malgrat tot espero que algun dia la cosa faci
un gir. D'aquí a 6 mesos veurem la llum al final del túnel?
Si!!! Segur que la veureu... i si no és ara (després de 6 mesos) potser serà d'aquí sis mesos més. Hi ha etapes de la vida dures i pesades i l'edat del teu fill ho és (jo la tinc bastant propera i recordo no passar-ho gens bé i voler fins i tot desaparèixer!!)
ResponEliminaÀnims Laura!!!! Tot acaba passant, ja ho veuràs!
Aquesta joventut d'avui en dia... això en els meus temps no passava. En el meu temps un cop havies aprés a llegir i a sumar ja podies anar a treballar al camp que mai hi faltava feina i fora romanços!
ResponEliminaDoncs ara toca que ens expliquis com ha anat la cosa, com ho vius després de 6 mesos, i sobretot com ho viu ell. Espero sincerament que s'hagi retrobat. L'adolescència és una època molt difícil per molta gent, però jo no recordo que fos tan complicada...
ResponEliminaEspero que hagi trobat la motivació que necessitava. Tan de bo!
ResponEliminaDoncs han passat sis mesos i la veritat és que han passat volant. La situació en aquest moment és més suau del que devia ser quan vaig escriure aquesta entrada però resolta no n'està. El curs ja ha arribat gairebé al final. Ha perdut el temps a base de bé i ara, ha parlat amb els diferents professors per veure què pot fer per a arreglar alguna cosa. Alguns se li estan portant mooolt bé (encara hauré de comprar pernils al final!) altres li donaran la darrera oportunitat però s'ho haurà de currar. Com li he dit a ell, està tenint una sort que no se la mereix i espero que en tregui l'aprenentatge que toca, que sigui agrait i que els hi reconegui la labor. En el fons ho fa. El que més em dol és el malament que canalitza tot el seu potencial i el trangol que passem tots plegats amb aquest error... la vida també és això, i els errors han de servir per aprendre. Potser ha triat el camí difícil... tant de bo la cosa es vagi encarrilant. Necessitem encara sis mesos més o MÉS.
ResponEliminaUn dels grans problemes actuals és que se'ls obliga a triar camins quan sembla no haver-hi cap sortida. I es continuen esperant i fomentant èxits individuals per sobre dels col·lectius. S'espera que siguin millors que els altres i penso que això provoca un xoc de consciència. I alhora s'espera que siguin responsables quan aviat descobreixen que el concepte responsabilitat no s'aplica a tothom en igual mesura. Bé, que la cosa és molt complexa!
ResponElimina