Hòstia tu! Demà en faig quaranta-quatre... Sent optimista si comptés en arribar als noranta estaria en l'últim de pujada.
Hauré d'anar a treballar demà. Diu la Marta que les empreses t'haurien de donar festa el dia del teu aniversari. Ara en tinc força de feina, però d'aquí a quinze dies si tot va com fa un any començarà a baixar en picat. Aquest estiu està sent complicat sobretot per compaginar els clients particulars amb els professionals. Els professionals va bé tenir-los de cara a l'estiu per poder facturar a sac, però els particulars m'arreglaran l'hivern. Sort que n'he fet uns quants més d'aquests. El que no sé és si prou com per poder pagar els autònoms fins a la propera primavera... ja ho veuré. Tot és qüestió de trobar l'equilibri.
Me n'he anat pels Ubeda Hill's (que deia aquell). Deia que demà en faig quaranta-quatre. M'hauria de plantejar coses o no cal? O faig la crisi que hauria hagut de fer als quaranta i em vaig saltar?
Doncs Moltes felicitats, Jordi!
ResponEliminaAixò de la crisi... tal com estan les coses millor saltar-se-les totes. Jo després de la dels 30o, que em va agafar per sorpresa... ja me les he saltat totes.
És una bona edat! Jo de la crisi passaria, ja anem prou justos de diners com per anar amb altres crisis ara. Ja ho trobarem als cinquanta, tu, si s'escau. Esperem que la feina no et suposi un problema, que com a mínim les previsions es compleixin, i que encara hagis fet més clients particulars per passar l'hivern. Ara només tu saps si realment el post és per esborrar o no.
ResponEliminaPer cert, Carme, dius que vas passar la crisi dels 300?? Collons, ja als 300 no valia la pena tenir cap crisi, encara que a mi també m'agafaria per sorpresa tenir una crisi als 300... se't veu magnífica!
je, je je... Xexu, volia dir del 30 :)
ResponEliminaUna època difícil!
Doncs moltes felicitats i, ni que estiguis treballant, gaudeix del dia i deixa les crisis per més endavant. ;-D
ResponEliminaMoltes felicitats!! :-))
ResponEliminaMira que pensar en com pagar els autònoms el dia de l'aniversari!! Avui no has de pensar en coses tristes, home! ;-)