Predicció meteorològica

Bé, molts dels que estem participant en aquest projecte tan original de les “Cartes al futur” mirem de fer previsions de caire personal, econòmic, polític... Ara mateix m’ha agafat un rampell i vaig a mirar si encerto el temps a mig any vista...

Per tant, avui som 24 de juliol, dimarts. (Això, si programo bé el post, segur que ho encerto)

Fa calor, cosa normal perquè som a l’estiu, però no és una calor xafogosa. La setmana passada en va fer més i, finalment, diumenge passat, per la nit i matinada de dilluns va ploure. Després, una mica de vent del Nord / Nord-oest, que s’ha endut els núvols, ha fet que torni a lluir el sol però les temperatures no s’enfilin tant.

Atenció, Sr. Mestral, he dit “una mica de vent”, no cal passar-se.

Preludi d'estiu

En principi, la idea és que quan això es publiqui jo ja tingui el títol de Llicenciada sota el braç. Bé, mentida, segur que hi ha professors que van amb la calma corregint, i certs tràmits que encara no hauré complert, ja que fer-se donant d'òrgans en vida (per poder pagar un paperet que m'acrediti com a llicenciada o per pagar un màster) no m'ho puc prendre a broma. Però bé, “tècnicament”, ja seré allò que en diuen Biòloga.

A més encara no hauré tancat el blog, sinó que a sobre ja haurà sobrepassat el seu primer lustre, tota una proesa per mi tenint en compte què em passava pel cap quan el vaig obrir. Tot el merder de la crisi encara ens xiuxiuejarà a cau d'orella dia sí dia també, de manera que molts encara seguireu per aquí igual que jo: el blog ens omple, i a més, és gratis! (deixant de banda la tarifa d'Internet que, no ens enganyem, pagaríem igual).

Deixaré constància d'un parell de coses que m'agradaria que la Laia del futur (i tota la resta, per què no) pogués corroborar. Una d'elles: en aquest espai de temps m'agradaria no haver decepcionat ningú, ni haver ferit, ni haver tractat de mala manera a qui no s'ho mereixia (ai aquest pronto...). I per contra, m'agradaria ser més llesta i fugir dels que m'hagin decepcionat, ferit o tractat malament sense que m'ho mereixés. És a dir, haver après una bona lliçó de vida, que mai va malament.

Pel que fa als blocs, a hores d'ara començarà la davallada estival, amb les paradetes tancant per vacances. Seran, però, temporals, tan sols per agafar forces (eh? EH? EEEEEEEH?). Qui més qui menys haurà planejat una escapadeta. Tindrem un estiu xafogós per compensar l'any anterior, però per sort algun laboratori haurà creat un peix carnívor mutant tan lleig que espantarà a les meduses de la costa i em podré banyar tranquil·la.

Tornar a casa

Content, enfilo les escales del tren, 

és hora de tornar a casa.

Ja torno a ser a Catalunya, a casa, amb els meus pares, els meus amics, i potser també amb tu, qui sap. Han passat quasi 10 mesos des que vaig marxar a París, i ara he tornat per quedar-me. Em pregunto si tinc tan clar com al desembre, quan vaig escriure aquestes ratlles, que no penso tornar a moure'm del país (vacances a part, clar!). Em pregunto si he estat contenta de marxar d'aquella ciutat, o si he marxat amb recança, enyorant anticipadament aquest símil d'independència que és un erasmus. Em pregunto, si he deixat enrere gent que enyoraré. 

I el curs, com ha anat? He aprovat totes les assignatures que havia planejat? Més em val, si vull tenir un sisè (i últim) curs tranquil! 

També em pregunto què passa ara. Què faré aquest estiu? Ja el tinc tot planificat, com era costum? I qui seran les persones claus que ompliran aquests mesos de juliol i agost? I tu, tu hi ets? Passarem un altre estiu plegats, després de tot aquest temps? Potser ja fa mesos que ni tan sols parlem. Qui sap, qui sap. 

M'ofego, a casa? Em molesta que els meus pares em demanin on vaig i a quina hora tornaré? Segur que sí, de fet, ja em molestava abans de marxar a París, això. Ara dec tenir més ganes que mai de començar a guanyar-me les garrofes i tocar el dos.

I al final de tot això, quina és la valoració global d'aquest any a fora?

no estem bé

Potser quan surti la carta al futur, a casa ja no hi haurà la carnisseria...

No anem bé, i ho dic amb tristesa.

No anem bé, si les peixos grossos segueixen menjant-se voraçment els petits.

Trist, oi? Tota una vida treballant per amor a una feina artesana, i que cada dia, dia rere dia, vegis com la gent va minvant, com les coses de sempre s'obliden, les tradicionals de la terra s'han substituit pel xop suei, el cus cus i el sushi...

A veure, qui defensa la terra en tots els seus àmbits?

Temps verbals

Estem a punt d'entrar a la primavera, estació que, com alguns saben, no és precisament la meva preferida. Escric aquestes paraules, però, des de just abans de començar la primavera d'ara fa un any. Amb l'entrada del temps de les flors i les bestioles també fa anys el meu blog, el Bona nit. Vaja, no és que m'agradi fer-me auto-bombo, però l'oportunitat de tenir un blog on escriure en el futur em permet assegurar-me el tret, perquè avui hi som, i demà ja veurem. Fer servir temps verbals quan escrius a cert temps vista, és una mica complicat, arriscat fins i tot. Però si tot va bé, avui el Bona nit ha fet 5 anys i estic molt content de celebrar-ho amb vosaltres. Si no va bé, doncs potser no seré aquí per celebrar-ho amb vosaltres, però que sapigueu que en aquest dia, aquell blog que us va acompanyar durant un temps, hagués fet 5 anys d'història. Mai és tard, ni d'hora, per agrair-vos el vostre suport, així que tant ho puc fer ara al 2012, com ho feia mentre escrivia això, com ho faré, si hi sóc, els anys venidors. Cinc anys donant la murga no està malament. És un pensament que tinc ara, mentre vaig a anunciar, d'aquí molt poc, que el meu espai en compleix quatre.

Mail

Avui fa un any vaig rebre un mail d'en Xexu, em deia això:

Com a administrador principal del blog, com a creador de la idea, volia preguntar-te si has pensat què podria passar si algun dels que escrivim ja allà, o dels que puguem escriure en un futur, pateix alguna mena d'accident. (...) Què passa si em moro? Què passa si desaparec i tu o algun altre dels de CaF ho sabeu? Deixaries que els meus posts continuessin previstos per ser publicats en el moment que jo els vaig programar?

Una de les idees d'aquest blog, encara que sigui macabre o morbós, era i és aquesta: el fet de deixar alguna cosa per més endavant. No tant amb el fet d'haver-se de morir, tot i que el risc hi és, si no amb veure si les nostres previsions i desitjos s'ajusten al pas del temps.
No és per res però una de les meves previsions és seguir viu, que ganes de morir-me no en tenia cap fa un any com tampoc les tinc ara. Però com deia la iaia: no quedaràs pas per llavor.

Per tant no em queda més remei que demanar:
Aquelles o aquells que estigueu morts aixequeu la mà si us plau.

P.S: Per cert una altra previsió és que avui començarà la primavera

Els amics són l'esperança

Escric aquesta carta a inicis del mes d'agost del 2011.  Quan surti aquest post serà febrer de 2012, farà una fred que pelarà i l'any haurà començat una mica girat. A finals de novembre hauran jutjat en Camps, però finalment no haurà anat a la presó, per variar. El Barça no haurà començat gaire bé la lliga i hauran saltat moltes alarmes. El Piqué i la Shakira ho hauran deixat. I en canvi el Puyol i la Malena ja s'hauran casat.  La nova etapa de 8tv ha decepcionat molt a tothom que l'esperava i tampoc ha fet propostes gaire novedoses. Els oients de RAC1 del Tu Diràs troben molt a faltar en Pou i amb el nou, tot i que és molt bon noi i simpàtic, encara no s'hi acaben d'acostumar. En canvi just acabarà de sortir el nou CD dels Amics de les Arts que és encara més bo que l'anterior, i tindrem les agendes plenes per anar als seus concerts.