dilluns, 2 de juliol de 2012

Tornar a casa

Content, enfilo les escales del tren, 
és hora de tornar a casa.

Ja torno a ser a Catalunya, a casa, amb els meus pares, els meus amics, i potser també amb tu, qui sap. Han passat quasi 10 mesos des que vaig marxar a París, i ara he tornat per quedar-me. Em pregunto si tinc tan clar com al desembre, quan vaig escriure aquestes ratlles, que no penso tornar a moure'm del país (vacances a part, clar!). Em pregunto si he estat contenta de marxar d'aquella ciutat, o si he marxat amb recança, enyorant anticipadament aquest símil d'independència que és un erasmus. Em pregunto, si he deixat enrere gent que enyoraré. 

I el curs, com ha anat? He aprovat totes les assignatures que havia planejat? Més em val, si vull tenir un sisè (i últim) curs tranquil! 

També em pregunto què passa ara. Què faré aquest estiu? Ja el tinc tot planificat, com era costum? I qui seran les persones claus que ompliran aquests mesos de juliol i agost? I tu, tu hi ets? Passarem un altre estiu plegats, després de tot aquest temps? Potser ja fa mesos que ni tan sols parlem. Qui sap, qui sap. 

M'ofego, a casa? Em molesta que els meus pares em demanin on vaig i a quina hora tornaré? Segur que sí, de fet, ja em molestava abans de marxar a París, això. Ara dec tenir més ganes que mai de començar a guanyar-me les garrofes i tocar el dos.

I al final de tot això, quina és la valoració global d'aquest any a fora?

6 comentaris:

  1. Au va! quina, quina? quina és la valoració d'aquest any fora? :)

    Llegint-te, durant tot el curs, a mi m'ha semblat ben positiva, tret dels enyoraments dels primers dies...

    Una abraçada de benvinguda, Yáiza, qui sap si et veuré per Rubí... i no et coneixeré.

    ResponElimina
  2. M'has fet pensar molt en mi, quan vaig tornar fa anys d'Erasmus. Tenia la mateixa sensació, vaig plorar quan vaig marxar i quan vaig tornar amb dos sentiments molt diferents. La tornada va ser dura, sobretot perquè va ser perdre la meva independència, vaig tornar a casa i això que dius: on vas? què fas? També vaig haver de refer una relació que havia quedat a mitges... l'important és que facis balanç i t'enduguis tot allò bo que has passat a París, que no deu ser poc. I ara mica en mica ja aniràs trobant el teu lloc. Petonets i molt bones vacances, guapa!!!

    ResponElimina
  3. Quantes preguntes, i només tu saps les respostes a totes elles, ara les saps, quan vas escriure això no, és clar. El que està clar és que molt aviat ho sabrem nosaltres també, ja que segur que ens ho explicaràs al teu blog. Bentornada, i bon estiu post-Paris!

    ResponElimina
  4. Espero que hagi estat una bona tornada, amb respostes que t'agradi trobar :-))

    Només volia fer un comentari... No siguem tan durs amb els pares (i ho dic jo que, per la meva tristesa, no he pogut ser mare, però que els entenc). T'estimen i han estat un any sense tu... t'han enyorat, han desitjat a cada moment que et sentissis bé, que les coses et sortissin com somiaves... Ara tornes a ser a casa, tant molesta que vulguin saber a quina hora tornaràs? No ha de ser possible mirar d'entendre's i que aconseguir un entorn positiu per a tots?

    No sé, m'ha sortit aquesta vena maternal, ara :-))

    Bentornada, YÁIZA, i molta sort en aquest futur que avui comença!! ;-))

    ResponElimina
  5. Bé, efectivament estic ja ben retornada a caseta, i tot ha anat més o menys com estava previst. Ja en parlaré més extensivament al meu blog un dia d'aquests...

    Però responent a l'Assumpta... aviam, ja. Mira, havia escrit un paràgraf molt llarg intentant explicar-me, però no crec que aquest sigui el lloc ni el moment. Evidentment, no és problema de dir a quina hora tornaré a casa. Dormo sota el mateix sostre que ells i trobo normal que sàpiguen si m'han d'esperar a dormir o no. Mirar d'entendre'ns és una cosa que depèn de tots tres, no només de mi. Evidentment, mirar de posar de la meva part per passar els propers dos anys de la millor manera possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, espero que no t'hagi sabut greu el meu comentari, eh? I ho dic de tot cor... L'he posat tal com m'ha sortit en aquell moment, després de llegir el teu post, la sensació que m'ha quedat és que, a vegades, tinc la sensació que el jovent és molt dur amb els pares...
      Jo imagino que no s'estima a ningú com a un fill, que un fill és quelcom molt gran... i que mirar de portar-se bé tampoc hauria de costar tant...

      De fet... ehem... saps que m'ha vingut al cap? :-) Doncs bé, ja saps el meu "problema" i és que recordo tots els posts que llegeixo... i he recordat quan vas explicar et van venir a veure a París i et van comprar el microones i aquella foto que va ser capçalera del teu blog... i, en aquells moments, m'he sentit -i segur que, per edat hi estic- molt, molt a prop dels teus pares... Però mai, mai de la vida he volgut ni fer un comentari antipàtic, ni donar lliçons de res, de veritat :-))

      Ganes d'independitzar-te? De construir tu el teu futur... és clar que sí!! :-)) però "tocar el dos"... no sé... m'ha donat (a mi, i això és cosa, subjectiva meva) la sensació de "a veure si us perdo ja de vista"...

      Res... doncs això, que no volia molestar :-)

      Elimina