Rutina

S'acaba l'hivern, és curiós que de pressa. Podria tirar de tòpic i dir que les estacions se m'escolen cada cop més ràpid.
Les eleccions del 25 de novembre les va guanyar en Mas amb majoria absoluta però encara no ha convocat el referèndum per l'autodeterminació, no sé a que espera... Des de Madrid segueixen dient que és il·legal i bla, bla, bla...
Torna la primavera i la feina.

Creuem els dits...

Hola!

Em dic Assumpta i tinc un petit negoci. Si, allò que mai havia volgut ser, és el que sóc: autònoma!!

Tot va començar fa temps, a primers del 2011 (moment real en que penso aquest post), fa uns dos anys, quan la crisi ens afectava i mirar de trobar una feina es convertia en quelcom utòpic.

Un dia va passar una cosa que va ser totalment providencial. Una companya de la parròquia li va regalar a una altre dos punts de llibre pintats a mà. La que va rebre el regal estava contentíssima perquè en col•lecciona... Jo els vaig mirar i se’m va encendre una llumeta al cervell. Els punts eren macos però jo estava convençuda que allò jo també ho sabia fer!

Evidentment estava equivocada... Havia estat un atac d’optimisme. Dibuixar i pintar punts de llibre a mà no era tan senzill com jo creia. Però vaig estar provant i practicant fins que vaig aconseguir alguns dissenys que em van convèncer. Els vaig anar ensenyant a la gent i vaig aconseguir vendre els primers... Un parell de botiguers me’n van demanar per regalar als clients, en vaig començar a fer com a recordatoris de bateigs, comunions, aniversaris, després felicitacions de Nadal... tot podia ser un punt de llibre!

La meva primera Blaieta

D’altre banda, al blog, un dia vaig fer un post explicant com fer una petita nina de llana. El món és ple de bones persones... de gent que, en un moment donat et diuen quelcom que t’impulsa i t’anima. Una d’aquestes persones (si aquest post arriba a veure la llum ja diré qui va ser) em va animar a fer-ne més, en una mida més petita i a convertir-les en agulles de pit, clauers, i unes quantes cosetes més... Jo estava espantada, feia proves i no me’n sortia... Però vaig insistir i insistir... fins que van sortir... i es venien!!

Després d’uns mesos d’economia submergida -doncs no hi havia altre forma de començar i, en un principi els guanys no m’haguessin donat ni per pagar la quota d’autònoms- vaig decidir sortir a la llum i arriscar-me a crear la meva marca. Avui en dia els meus punts de llibre i les meves nines “Blaietes” en la seva gran varietat de formats, es venen de forma habitual en algunes botigues i, sobre tot, per Internet a través de la meva web. Estic molt contenta!

Trampes

Sí, faig trampes, no vaig escriure aquest post fa sis mesos. 

De fet va ser abans d'ahir, però és que avui fem dos anys...

A veure si pels propers els programem. 

Sigui com sigui PER MOLTS ANYS a totes i tots els que hi participem.

Avui és la fi del món!

Escric aquest post més de sis mesos abans del dia d'avui, com marquen les normes, és clar. Però hi ha possibilitats que aquest escrit (i tots els següents) no vegin mai la llum, o més aviat que no quedi ningú per llegir-los. Estem al solstici d'hivern (qui ho diria, vaig en màniga curta i pirates...), i segons els maies (que d'aquests sí que no en queda ni un), avui s'acaba el món. Ui sí, estic tremolant. Si el món no se l'han carregat la Merkel, l'Obama, els mercats o la cosina d'en risc en aquest temps, tampoc no ho faran els maies. Així que a tots els il·luminats que han anat proclamant la fi del món i que han omplert els mitjans de bajanades, el dia d'avui els vull dedicar aquest vídeo:

 

Ei, i si s'acaba, bon vent! Encantat d'haver compartit pantalla amb vosaltres.

Tot canvia o res no canvia

Sempre  he pensat  que era  certa  aquella  frase  que diu  "No tenim  res  segur,  només  el canvi".

Però  també  penso  sovint  que sempre  i en tots  els temps  hi  ha qui té  molt s interessos  en  fer  cert a aquella  famosa  frase  de  la pel·lícula  "El gatopardo":  "Tot  ha de canviar  perquè  res  no canvii"

Ara  des del mes  de juny,  amb la seguretat  d'encertar-ho.  Diré que  el dia 11   desembre  quan sortirà  aquest post...  res   no haurà  canviat,  per  més  coses  que sembli  que han canviat.

I si fos així?

Fa anys que les coses no van bé, tothom ho sap. Entre EREs, EROs, reduccions de sous i demés, cada cop estàvem més a prop de quedar-nos sense feina. Per tant, allò que havíem parlat tantes vegades en broma començava a ser una proposta massa real. Sempre has de pensar un pla B, C, D, o el què sigui, per si de cas.

Entre les nostres opcions, quan en parlàvem en broma, la què més gràcia ens feia era la de "si ens quedem sense feina marxem fora". Sempre hem dit que ens agradaria molt passar ni que fos un any en algun lloc on es parli anglès, i millor si era algun lloc on la meva parella pogués aprofitar per fer recerca en el seu camp. Però no som gaire valents en aquest sentit, per tant no ens ho havíem plantejat seriosament mai.

Fins que la crisi ens ha tocat una mica més a prop i aquí estem. La crisi està per tot arreu i no ha trobat cap mena de finançament per cap projecte però ens hem arriscat. Amb els estalvis que teníem i, evidentment, sabent que tenim un lloc on tornar (així les coses són més fàcils) ens hem atrevit a fer el pas.

Penso en el curs passat, que vaig estar en una bona escola, i ara no sé ben bé si trobo a faltar la meva feina o no. En fi, viure a l'estranger hi ha dies que fa més gràcia que d'altres. Trobem a faltar coses que no ens pensàvem i no ens adonem d'altres que a Barcelona teníem molt presents. I aquí estem, preparats a viure en aquest país estrany on els nens ja fa dies que han començat les classes.

Finalistes

Ara fa sis mesos ens el van donar, les normes del blog no permeten penjar-hi res immediat, tot ha de tenir un retard mínim de mig any. De part de totes i tots els qui fem Cartes al futur i des del futur gràcies pels vostres vots, felicitats als companys i companyes finalistes i al Leblansky pel premi.