Destinació definitiva

Estic a punt de fer clic a enviar a la sol·licitud de destinació definitiva. Vaig entrar en el cos de mestres en el moment àlgid, però tant àlgid que a partir de la meva superació de les oposicions ja van començar a introduir canvis (cap cap a bé) i me'ls he hagut de xupar tots. En el concurs de trasllats de fa dos anys ja hem van donar una plaça definitiva (me n'havia tocat una d' estupenda), però amb tanta fortuna que abans de poder ocupar-la, la van suprimir i em vaig quedar “compuesta y cacareando”.

Total que aquest any he de tornar a provar sort. Perquè això de les destinacions es una loteria increïble, un sistema força incoherent en moltes coses i, en la meva opinió, injust i anacrònic. Però ens toca fer això i no podem triar. Així que d'aquí a 6 mesos, sabré si la fortuna m'ha sigut favorable o encara la incertesa sobrevolarà sobre mi.

Tensa situació

Avui he tingut un nou episodi “d'adolescentitis” amb el meu fill gran. Em destrossa veure'l com està, totalment perdut, no sap què fer, no sap com encarar res, no vol consell de ningú, no vol anar a cap professional que l'ajudi, que ens ajudi a superar aquesta etapa que tan li està costant i que ens porta a tots de crani a casa. Jo ja he hagut de superar moltes coses i tragar molta quina però ell segueix igual. O pitjor. Al febrer va abandonar el 2n de Batxillerat perquè es sentia ofegat. Sempre ha tingut unes notes brillants i li va agafar la neura de que no trauria la nota que necessitava per a fer el que ell volia. Es va abandonar totalment des de llavors fins al setembre, plaç que també li havíem donat, per a decidir si ho tornava a provar o buscava feina. Va dir que repetia curs i es va matricular. Des de setembre no ha anat 3 dies seguits a classe i les darreres setmanes no hi ha anat cap dia. No dóna explicacions, ni ell mateix sap el que li està passant, diu que està desmotivat i no té esma de llevar-se cap dia i complir les seves responsabilitats.

Està enfadat amb el món i ho paguem els qui el tenim a la vora.

No és conscient de que té un problema. No és deixa ajudar. S'està fent mal i ens en fa a tots.

Ja sé que el panorama general no és massa engrescador per a res, però em fa mal el cor quan veig que de tot el que li hem ensenyat a casa no ha aprés res, i de tot el que ha vist fer, tampoc.

Ja fa temps que la ballem. Malgrat tot espero que algun dia la cosa faci un gir. D'aquí a 6 mesos veurem la llum al final del túnel?

Rutina

S'acaba l'hivern, és curiós que de pressa. Podria tirar de tòpic i dir que les estacions se m'escolen cada cop més ràpid.
Les eleccions del 25 de novembre les va guanyar en Mas amb majoria absoluta però encara no ha convocat el referèndum per l'autodeterminació, no sé a que espera... Des de Madrid segueixen dient que és il·legal i bla, bla, bla...
Torna la primavera i la feina.

Creuem els dits...

Hola!

Em dic Assumpta i tinc un petit negoci. Si, allò que mai havia volgut ser, és el que sóc: autònoma!!

Tot va començar fa temps, a primers del 2011 (moment real en que penso aquest post), fa uns dos anys, quan la crisi ens afectava i mirar de trobar una feina es convertia en quelcom utòpic.

Un dia va passar una cosa que va ser totalment providencial. Una companya de la parròquia li va regalar a una altre dos punts de llibre pintats a mà. La que va rebre el regal estava contentíssima perquè en col•lecciona... Jo els vaig mirar i se’m va encendre una llumeta al cervell. Els punts eren macos però jo estava convençuda que allò jo també ho sabia fer!

Evidentment estava equivocada... Havia estat un atac d’optimisme. Dibuixar i pintar punts de llibre a mà no era tan senzill com jo creia. Però vaig estar provant i practicant fins que vaig aconseguir alguns dissenys que em van convèncer. Els vaig anar ensenyant a la gent i vaig aconseguir vendre els primers... Un parell de botiguers me’n van demanar per regalar als clients, en vaig començar a fer com a recordatoris de bateigs, comunions, aniversaris, després felicitacions de Nadal... tot podia ser un punt de llibre!

La meva primera Blaieta

D’altre banda, al blog, un dia vaig fer un post explicant com fer una petita nina de llana. El món és ple de bones persones... de gent que, en un moment donat et diuen quelcom que t’impulsa i t’anima. Una d’aquestes persones (si aquest post arriba a veure la llum ja diré qui va ser) em va animar a fer-ne més, en una mida més petita i a convertir-les en agulles de pit, clauers, i unes quantes cosetes més... Jo estava espantada, feia proves i no me’n sortia... Però vaig insistir i insistir... fins que van sortir... i es venien!!

Després d’uns mesos d’economia submergida -doncs no hi havia altre forma de començar i, en un principi els guanys no m’haguessin donat ni per pagar la quota d’autònoms- vaig decidir sortir a la llum i arriscar-me a crear la meva marca. Avui en dia els meus punts de llibre i les meves nines “Blaietes” en la seva gran varietat de formats, es venen de forma habitual en algunes botigues i, sobre tot, per Internet a través de la meva web. Estic molt contenta!

Trampes

Sí, faig trampes, no vaig escriure aquest post fa sis mesos. 

De fet va ser abans d'ahir, però és que avui fem dos anys...

A veure si pels propers els programem. 

Sigui com sigui PER MOLTS ANYS a totes i tots els que hi participem.

Avui és la fi del món!

Escric aquest post més de sis mesos abans del dia d'avui, com marquen les normes, és clar. Però hi ha possibilitats que aquest escrit (i tots els següents) no vegin mai la llum, o més aviat que no quedi ningú per llegir-los. Estem al solstici d'hivern (qui ho diria, vaig en màniga curta i pirates...), i segons els maies (que d'aquests sí que no en queda ni un), avui s'acaba el món. Ui sí, estic tremolant. Si el món no se l'han carregat la Merkel, l'Obama, els mercats o la cosina d'en risc en aquest temps, tampoc no ho faran els maies. Així que a tots els il·luminats que han anat proclamant la fi del món i que han omplert els mitjans de bajanades, el dia d'avui els vull dedicar aquest vídeo:

 

Ei, i si s'acaba, bon vent! Encantat d'haver compartit pantalla amb vosaltres.

Tot canvia o res no canvia

Sempre  he pensat  que era  certa  aquella  frase  que diu  "No tenim  res  segur,  només  el canvi".

Però  també  penso  sovint  que sempre  i en tots  els temps  hi  ha qui té  molt s interessos  en  fer  cert a aquella  famosa  frase  de  la pel·lícula  "El gatopardo":  "Tot  ha de canviar  perquè  res  no canvii"

Ara  des del mes  de juny,  amb la seguretat  d'encertar-ho.  Diré que  el dia 11   desembre  quan sortirà  aquest post...  res   no haurà  canviat,  per  més  coses  que sembli  que han canviat.