Cas típic: noi li agrada noia, noi li agrada estar mort

Avui fa exactament 6 mesos que vaig decidir engegar el meu experiment sociològic que es va iniciar amb el final de la meva vida. No diré "suicidi" perquè no es pot dir "suicidi" a internet perquè després els nens ho llegeixen i s'introdueixen males idees a les ments influenciables dels nens. Però si, es trata d'un suicidi en tota regla. Però tots vosaltres no us heu donat compte que no hi soc gràcies a tots els posts pogramats en el meu bloc. Han sigut més de 100 casos típics programats amb absoluta premeditació. I els comentaris en els vostres blocs? Ah, son de l'ahse que els ha fet en el meu nom, gairebé ni s'ha notat la diferència, oi? Això ha sigut gràcies a tots els anys que he tingut a l'ahse entrenada perquè em pogués substituir quan ja no hi fos. I us preguntareu: Quin es el motiu de tot això? Doncs demostrar que el Pons va més enllà de mi mateix, que encara que jo hagi desparegut l'escència d'en Pons es immortal. Com tot en aquesta vida, existeix un paralelisme del que vull il·lustrar en els Simpsons, quan el Homer li pregunta a en Duffman "Oí que Duffman habia muerto" i li contesta "Duffman no puede morir, solo muere el actor que interpreta Duffman, oh si nena".

De fet, l'experiment va més enllà dels sis mesos. Pons's Blog encara té molts posts programats, de tal manera que continuarà existint fins a la fi de wordpress. I els comentaris continuaran sent deixats per la ma de l'ahse, que com molts ja sospitaveu no es humana i es immortal. Repetiu amb mi: "Vida eterna al llegat d'en Pons!"