dissabte, 13 de juliol de 2013

Un granet de res

Fa gairebé un any em va sortir un granet a l'esquena. El granet no era com els altres i costava de curar. Tant que encara el tinc.
Aquesta setmana he trobat el moment d'anar al metge i comentar-li. Diagnostic visual: Tumor maligne.
Uff! Em quedo sense paraules. I la doctora em diu: No t'espantis perquè digui això, és una lesió dermatològica, en principi sense cap cosa per la qual patir. Només cal treure-la.

Home, doncs jo no sé quina és la tranquil·litat que he de mantenir amb aquest diagnòstic. I més encara quan el següent pas és esperar que em cridin de l'hospital perquè em vegi un especialista i això pot ser a partir de .... qui ho sap?
No sé la magnitud de la lesió on pot arribar realment. De moment intento no pensar-hi massa. He anat a veure un metge de la mútua però fins el 23 de maig no m'han donat hora per la visita. Total que espero que si la cosa ha estat amb mi gairebé un any no vindrà d'un mes ara.
Però en definitiva et poses a pensar i és inevitable que et vinguin al cap imatges força derrotistes. I preguntes com, tindrà o no importància? Em puc morir d'això?
No vull fer-me mala sang i espero llegir-me encara d'aquí a 6 mesos.
Però, renoi, com et pot canviar la vida en un moment!

11 comentaris:

  1. Fa molt poc que has estat fent posts amb aferradetes, per tant sabem del cert que segueixes per aquí, i esperem que per molt temps més! Un gran ensurt, però espero que hagi quedat en res. Ara he pensat què passaria si ara llegim això i fes temps que no sabem res de tu...

    ResponElimina
  2. SEmbla ser que sense problemes podries escriure el futur molt més enllà....celebro que tot estigui controlat.

    ResponElimina
  3. te vist viva pel teu bloc, però no estaria de més que comentessis quelcom per aquí per si de cas...

    ResponElimina
  4. Lauraaaaaaaaaaa... digues alguna cosa!!

    ResponElimina
  5. Ei, que jo també t'he llegit fa poc i ens has parlat de meditació, segur que tot va bé... però ara ens ho expliques, eh?

    ResponElimina
  6. Ostres, no recordava aquest post meu! Sort del Xexu que m'ha avisat al meu altre blog perquè ara no segueixo diariament aquest món virtual. Primer de tot disculpar-me pel munt de faltes que hi havia i que ara ja he corregit. Devia estar nerviosa quan ho vaig escriure (no n'hi ha per menys) i no controlava certs detalls.
    Bé, estic viva, sí, però el granet encara és amb mi. M'han visitat per la SS i per una mutua privada que també pago i vaig parlar inclús amb el cirugià. Tot i coincidint tots amb el diagnòstic i havent-me comentar-me que estaria llest abans de l'estiu (agost), estem a les portes i ja veieu...espera que esperaràs. Em sembla que avui mateix l'aniré a liar parda. No hi ha dret l'atenció mèdica que patim. No se pas si fer un altre post per d'aquí a 6 mesos per poder-vos explicar el final feliç de la història!

    ResponElimina
  7. Una alegria doncs que no hagi estat res.^-^

    ResponElimina
  8. Ostres Laura! sí, a liar-la parda!
    M'alegro que estiguis bé, encara que continuïs esperant...
    Un pató xiqueta!

    ResponElimina
  9. Jo penso que si ells ho veiessin molt malament es donarien pressa, no? Vull dir que deu ser bona senyal, encara que faci ràbia que facin esperar tant...

    ResponElimina